El 20 de novembre, quan a les 17.00 en punt hora local l'àrbitre xiule, començarà el partit de futbol entre les seleccions de Qatar i Equador. Serà l'inici d'un mundial que durarà fins al 18 de desembre. El primer baló del que ja és conegut com el mundial de la vergonya començarà llavors a rodar per la gespa de l'estadi Al-Bayt, a la ciutat qatariana d'Al-Khor, una de les vuit meravelles arquitectòniques inspirades en motius de la cultura tradicional àrab alçades per a l'ocasió enmig del desert. Entre el cinisme que accepta com a inevitable la celebració del mundial en una de les grans tiranies que esquitxen el mapamundi i l'alleujament de la mala consciència occidental amb la denúncia de les penoses condicions de vida i mort que pateixen els treballadors estrangers, l'esfèrica continuarà anant d'ací cap allà per decidir entre crits, aplaudiments, vítols, plors i abraçades, alguna que altra picabaralla i no poques morts i suïcidis, qui seran els tocats per la Glòria de la Victòria i quants graus pujarà l'orgull patriòtic dels qui se sentiran representats pels colors nacionals. Amb l'ai al cor de milions i milions de persones, el mateix planeta Terra detindrà un moment la rotació sobre l'eix i la seua òrbita tossuda al voltant del sol, mentre dura la xiulada inaugural, per després, inspirat en el moviment del baló, continuar el viatge amb un sospir d'alleujament. S'obrirà llavors el simulacre d'armistici del mundial, i sobre la suavitat de la gespa crescuda en el terreny més àrid gràcies als petrodòlars, continuarà engreixant-se el negoci universal, el mateix que ha provocat segons el The Guardian, citat per Amnistia Internacional, no menys de 6.500 morts de treballadors per les extremes condicions laborals en un país encara sotmès al sistema kafala, o de patrocini en règim de semiesclavitud, mitjançant el qual l'obrer queda lligat a l'empresari. Fa 4.700 anys a l'Antic Egipte ja es feien servir similars mètodes d'explotació per alçar les piràmides. Efectivament, el món no avança, gira. Per respondre les tímides protestes fetes a la vulneració de drets que a Qatar i les altres monarquies del Golf (inclosos els Emirats Àrabs Units, on el rei emèrit espanyol viu el seu exili de luxe en pagament als serveis prestats en forma d'armes i altres suculents negocis a aquells sàtrapes) tenen carta de naturalesa, com ara la penalització de l'homosexualitat o les rutinàries discriminacions a les dones, les autoritats del país hi addueixen tot de lleis i reformes en marxa. Ací ja sabem com funcionen les lleis i les seues trampes. I allà sens dubte també. Però el món continuarà girant en retransmissions televisives que alçaran butllofes i passions com una estrepitosa màquina escurabutxaques. L'armistici i el seu simulacre no evitaran que continuen caient bombes sobre Ucraïna, Palestina o el Kurdistan ni malmetent-se encara més la vida de milions de persones ni els desequilibris que assoten el planeta. Part dels materials dels faraònics estadis alçats per a la gran festa, això sí, reciclats, aniran a parar a països pobres, potser per rescabalar tanta mort infame. És la generositat ostentosa dels més rics, el blanqueig descarat del crim, la pintura verda, ecològica i políticament correcta de la manca absoluta de vergonya.
Sí, ací en sabem molt, de tot això, d'emblanquinar els murs plens de sang, de fer lleis que es converteixen en laberints inútils, d'un pas avant i dos arrere, d'amagar els assassins a les clavegueres de l'estat i engreixar-los amb diners dels pressupostos i despatxos oficials. En sabem molt perquè precisament el mateix 20 de novembre en què s'inaugurarà el mundial de la vergonya del luxe farà 47 anys que Franco va morir de mort natural i que els crims de la seua dictadura esperen una reparació que mai no arriba, malgrat les lleis o gràcies a elles, però sobretot per culpa d'una inèrcia antidemocràtica adherida al cos social com un llast que no es vol amollar, per una por secular, per una submissió transmesa de derrota en derrota i de victòria en victòria arrancada amb sang. Perquè no arriben ni la reparació ni el càstig ni siguen mai obertes les portes de la llibertat es dicten lleis i ordres, per emblanquir els dèficits democràtics de cara a Europa, per simular que s'amplien drets quan, com en el cas de la conversió del delicte de sedició en noves restriccions al dret de protesta i manifestació, es reescriuen les lleis ad hominem –ho va dir Pedro Sánchez i ho va ratificar la vicepresidenta Nadia Calviño per dissipar dubtes– amb el declarat objectiu de castigar el president Puigdemont per haver posat les urnes i declarat la independència. Res de tot això no importarà, ni ha importat mai, mentre s'òmpliguen els estadis i ens siga servit el plat quotidià del futbol i tots els altres opiacis a la taula. El pa nostre de cada dia i que rebente el món a trossos! Amén.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de novembre de 2022.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada