Un dels avantatges o desavantatges de viure en la zona d'ombra jubilar és que la realitat més o menys canviant en què ens trobem no es pot reduir als binomis convencionals amb què tan bé semblen funcionar uns altres mortals (encara que en la majoria de casos no hi funcionen gens bé). La còmoda i angoixant compartimentació de la vida en períodes laborals i vacances, per exemple, no té sentit per a nosaltres. Tinc un amic jubilat com jo de l'ensenyament que quan arribava setembre solia dir: "Tinc ganes que comence el curs, a veure si descanse una miqueta". Perquè sovint les vacances hiperreglades del nostre temps i les ansietats que hi solen anar aparellades fatiguen més que les dures jornades de treball. Aquest estiu un virus traïdor l'ha retingut a casa i ell, dipositari duna saviesa ancestral, descregut i vitalista de mena, ho reblava així: "No saps quantes incomoditats m'he estalviat enguany i que bé que s'està a casa!". Potser tenia raó Pascal i la major part dels problemes de la humanitat es produeixen perquè la gent som incapaços de quedar-nos tranquil·lament a la cambra, preferentment llegint. L'àvia del meu amic, que també devia ser un pou de saviesa rural, davant aquests maldecaps moderns s'exclamava: "Ai, fill, pagar per a patir!". Les diferències estacionals, sovint imperceptibles per manca de matisos o per l'abruptesa de les transformacions degudes al canvi climàtic, continuen pautant els nostres ritmes, clar, però d'una manera molt més atenuada que en altres moments de la vida.
Hem tornat de l'agost, doncs, hem tancat el parèntesi estiuenc que vam obrir amb la darrera columna, que és una petita part del treball del meu temps jubilar, però la veritat, ja no tinc ganes que comence el curs ni de descansar, que per a això ja tindré prou temps i massa. Hem tornat a la normalitat o a l'anormalitat, que tampoc aquest binomi trampós no ens fa fred ni calor, hem tancat provisionalment un altre parèntesi (i n'hem obert un altre). El primer signe de normal anormalitat l'ha tingut la meua dona (vostès ja m'entenen) quan s'ha vist en la necessitat de tramitar uns papers davant (aquesta preposició ací em sembla absolutament pertinent) l'administració, educativa [sic] per més senyes, i ha entrat en el laberint contrasenya-codi d'activació-contrasenya i torna a començar. Per uns moments he temut que la pantalla de l'ordinador se l'engolís o que la seua impotència d'usuària habitual de maquinetes i viatgera virtual incendiés la casa. Per sort al final, amb més pena que glòria, ha pogut escapar de la teranyina administrativa i complimentar els ditxosos papers. La normalitat hauria de consistir a preguntar-nos com és que les dificultats burocràtiques a què ens hem d'enfrontar els ciutadans creixen més i més a mesura que augmenta el nombre de servidors de l'estat i els avanços tecnològics són més i més sofisticats, anormalitat que és viver de desigualtats, arbitrarietats i pèrdua de temps. O millor: la normalitat fora que la tecnologia ens fes les coses més fàcils i no al contrari. Pagar per a patir, s'exclamaria una vegada més l'àvia del meu amic. Hem tornat de l'agost i ens hem trobat amb l'anormalitat que el Congrés espanyol haja acabat acceptant la presència del català, el gallec i l'èuscar en aquella santa casa i en tots els seus àmbits d'ús, una cosa que hauria hagut de ser normal des de fa almenys quaranta-cinc anys. El president Puigdemont ha tret la clau que tenia a la butxaca i l'està fent servir amb les maneres de l'home d'estat que li coneixíem per aconseguir també, a canvi de votar Francina Armengol com a Presidenta del susdit Congrés (una nova i agradable anormalitat), que les altres llengües (tal com encara les anomena la Constitució, com si fos normal que una llengua tinga nom i les altres no) atenyen el desitjat rang d'oficials a nivell europeu. Passar de l'anormalitat a la normalitat, de vegades, només és qüestió de voluntat i de disposar d'alguna clau útil per a segons quins panys. Els dos èxits beneficien tota la comunitat lingüística i la salut del català, i per això hem de celebrar-ho i evitar que les derrotes siguen la forma normal de vida col·lectiva. Amb tot hi ha qui aprofita l'avinentesa, com Ximo Puig, per insistir en l'embolic estèril dels noms dobles o, com PP-VOX, per tornar a la cavernària guerra contra el valencià, que és l'anormalitat històrica que més bé els defineix, i fer exhibició d'una burrera que pretenen convertir en normal. En fi, que hem superat l'agost i tornat a la normalitat o anormalitat, segons com i què es mire. Algunes eren verdes i d'altres madures, cosa ben normal.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de setembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada