È

Ja els tenim ací, de ple en la faena, embolicant la troca, que és el millor que saben fer. Al capdavall han vingut a això, a matar dos pardals d'un tir. Amb una mà premeran tant com podran el coll de la recuperació lingüística, civil, política i cultural dels valencians, mentre l'altra, la pulcra, la silenciosa i discreta (fins que l'escàndol per alguna malifeta no se'ls escape dels despatxos emmoquetats i les ombriues sales del poder a la plaça pública i esquitxe els seus vestits Armani i les seues bosses Vuitton, com els va passar als seus pares polítics, i vagen a raure a la garjola si no se n'ixen de rosetes, com tantes voltes) agranarà negocis i beneficis cap a la casa privada dels seus interessos i els seus cercles exclusius. La sincronia entre les dues mans ha de ser perfecta perquè la maquinària funcione. Mentre nosaltres mirem el dit que canvia el nom de València i fa totes les mangalotxes possibles per arraconar encara més el català i que no l'acabe parlant ni Cristo, la lluna continua allà dalt, amb la cara oculta on s'ordeixen les trames més sinistres. La història es repeteix en la seua versió més estúpida. Si poguessen farien desaparèixer d'un colp de Conseller de Vox sobre la taula, d'un passe de pit o de verònica o d'una sagnant estocada allò que encara ens fa diferents i iguals, la llengua amb què vivim d'ençà que som el que som, amb totes les variables i novetats del temps que fan al cas de tots els pobles. Si poguessen escanyarien el català que s'expressa en els mil matisos que pinten el mapa del País Valencià amb els colors de l'Arc de Sant Martí del tortosí, el septentrional o castellonenc, el central o apitxat, el meridional (amb parles hereves del mallorquí escampades per la Marina) i l'alacantí, allò que hem convingut a dir-ne valencià, que són les nostres maneres de parlar el català que s'estenen des de la Sènia al Segura i que travessen fronteres alienes i administratives, i enterrarien segles de cultura, destruirien per sempre una manera genuïna de viure i veure el món en nom d'una pàtria que "menysprea tot allò que ignora", perduda en un monòleg que es repeteix al ritme marcial de la veu dels amos de torn que encara es pensen que en el seu imperi mai no es pon el sol. Si poguessen ens matarien la llengua, no en deixarien cap rastre ni per als llibrets de falla.

Però no poden. Per molta força amb què ens estrenyen el coll del país, per molt que s'esgargamellen amb les seues burrades, per molts decrets que es traguen de la butxaca, per molt d'odi que vessen des dels seus altaveus mediàtics. No poden perquè la llengua que els fa tanta nosa és del poble que l'usa, no de falsaris, aduladors i llepaculs, no dels que s'emboliquen en senyeres de fireta per a l'ocasió. No poden matar-la perquè l'idioma viu i viurà en cada boca, en cada voluntat, en cada crit de dignitat, d'estima o de dolor. No podran si no ens perdem en les trampes parades amb el nom de la llengua i les gramàtiques fosques, totes les maniobres que ens farien perdre bous i esquelles i un llençol en cada bugada si encara no sabéssem de què va la cosa. No podran si mirem la lluna, no el dit que l'assenyala per pispar-nos la cartera. No podran per un accent canviat, per molt que dediquen els diners que són nostres a premiar els ressentits, impotents i mediocres que viuen entre les teranyines d'acadèmies fantasmagòriques. No podran perquè la llengua som tots, un a un, cada veu, cada lletra, cada paraula, cada memòria, aquesta voluntat invicta de resistència. No podran per molt que creguen inventar la sopa d'all afirmant que alguna solució ortogràfica no es correspon amb la pronúncia popular, quines penques. No podran perquè tenim la ciència i la solvència, la insistència i la insolència, potència i resistència, la paciència i forces d'equivalència, la decència i la impaciència, clarividència i experiència, la iridescència que ens fa ser multicolors i motius i raons per a la independència. No podran perquè ens hi va ni més ni menys que la pròpia existència. De manera que no podran mentre continuem sent com la e valenciana, la més oberta. Digues Pep i digues València. I no deixes d'esbrinar què s'hi amaga, a la cara oculta de lluna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de setembre de 2023.]