Fa molts anys que viatge a Barcelona per participar en la Diada, d'ençà almenys que va deixar de ser un simple ritual per esdevenir un clam per la independència amb manifestacions i posades en escena que van batre tots els rècords mundials en participació, eficàcia organitzativa, imaginació i colorit. Fou aquella revolució democràtica dels somriures que més o menys havia invocat Lluís Llach en una cèlebre cançó. Però un projecte d'unes tals dimensions, i en el context espanyol, necessita molt més que exhibicions de vigor i pulcritud civil i voluntat democràtica per materialitzar-se. Necessita coses que ha tingut i d'altres que sens dubte li han mancat. La història del que va passar abans i després de l'1 d'octubre de 2017, data clau i de moment culminant de la mobilització, és prou coneguda en els seus aspectes generals i ho acabarà sent també en els detalls i en els factors humans que, amb la distància deguda, expliquen el triomf i el fracàs, provisionals, de la revolució catalana. De motius per tornar sempre a Barcelona, però, i d'estrictament personals en tinc un cabàs, perquè ho he fet regularment al llarg de la meua vida i m'hi sent com a casa –hi soc a casa, de fet– i tot sovint millor. No puc entendre la catalanofòbia de no pocs valencians, no cal dir que històricament estimulada per l'adob de l'autoodi que es deriva d'una situació de submissió i assimilació a un poder espuri, si no és per la burrera i el desconeixement. Ells s'ho perden, què hi farem, i tots plegats paguem i pagarem la brutal desconnexió que troba en les traves ferroviàries i de comunicació entre València i Barcelona l'espill més eloqüent.
Enguany m'hi vaig decidir a última hora, esperonat sobretot per les condicions que Puigdemont va posar per iniciar negociacions, que poden ser un punt d'inflexió interessant i obrir camins encara no desbrossats per a la solució del conflicte històric amb l'estat. Podria ser tot fum de canyot, òbviament –i sempre hi ha conspicus observadors i emprenyats de tota mena amb una mosca insidiosa darrere l'orella i tan ràpids a denunciar els errors aliens com lentíssims en l'elaboració d'arguments i solucions–, però acostume a fonamentar les afinitats i reflexions polítiques en termes de confiança i simpatia, tot i que ja fa molts anys que no em xuple el dit. Ja veurem, diuen els cecs. Poc o molt, la massiva assistència a la manifestació de l'11S es deu a l'aire fresc que aporta la nova situació de carambola aritmètica i el discurs del president en l'exili. La premsa que sempre dissimula els èxits i exagera fracassos i defectes ha subratllat la desunió de l'independentisme, com si mai hagués estat un tot compacte, com si no s'hi barrejassen sempre interessos i tàctiques divergents per a un objectiu compartit, com si les discrepàncies i picabaralles, i fins els odis, no fossen presents en tota família i en cada agrupació humana. La impressió que el manifestant de peu va rebre al monument a Rafael Casanova i pels volts del Fossar de les Moreres al dematí i des de la Plaça dels Països Catalans a la Plaça d'Espanya (popularment Plaça de l'1 d'Octubre) a la vesprada era que havíem duplicat almenys la participació de l'any passat, que els manifestants anàvem units en la irreductible diversitat de cada u, que hi predominava la gent gran o molt gran, esforçadament heroica i exemplar, però que també hi havia molts joves. L'èxit innegable d'assistència que hem d'atribuir als organitzadors –l'ANC fonamentalment– no es pot fer extensiu per desgràcia al discurs políticament molt feble, de penyó fix entercament centrat en la voluntat d'independència sense que ningú es prenga la molèstia d'explicar com fer-la efectiva, d'indicar el camí que hi duu. És com si per als dirigents de l'ANC, encapçalats per la presidenta, la repetició màntrica 'independència o no res' (que ni tan sols té la retòrica valentia de, per exemple, pàtria o mort) assegurés l'opció de la primera part del dilema i no pogués dur de cap a la segona. I això no té res a veure amb el famós 'peix al cove', perquè aquella oroneta autonomista no tornarà. Ningú amb dos dits de front no pot negar la necessitat del diàleg i la negociació, però això no exclou ni les accions unilaterals que els puguen desencallar ni la importància de la força que es tinga per escometre'ls. El que no pot veure ni li interessen massa al manifestant de peu són els moviments entre bambalines. La qualitat dels projectes és també la qualitat dels lideratges. Ni Dolors Feliu ni Junqueras ni, ai! Pere Aragonès compten, a parer de qui açò escriu, amb el carisma, la preparació i el tarannà per ser-ho plenament, amb aquella lucidesa capaç de sintetitzar, concretar i desbrossar el camí que ha d'obrir les grans alberedes de la llibertat, com va voler Salvador Allende un altre 11 de setembre de fa cinquanta anys. L'oficialitat del català al Congrés espanyol i al Parlament europeu i l'amnistia sense lletra menuda ni trampes ja són una bona manera de continuar caminant, de recosir voluntats, de plantejar nous embats. L'objectiu d'un referèndum acordat (perquè tots els referèndums, totes les votacions, tenen data de caducitat) i el compromís efectiu de respectar-ne els resultats podria tornar a mobilitzar la societat catalana, enterrar desconfiances i desavinences partidistes i ajudar molt a tirar avant el projecte de la República Catalana. I la força d'un poble decidit en el seu propòsit. I la DUI com un roc a la faixa.
[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de setembre de 2023.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada