La victòria agredolça de Mónica Oltra

Si alguna cosa demostra l'arxivament del cas contra Mónica Oltra, instigat ara farà dos anys per dos ultradretans de llarg historial de violència i desficacis com són Cristina Seguí i José Luis Roberto, és que en aquesta vida les derrotes (i les victòries, ai!) són sempre provisionals. La campanya que va fer caure la prima donna de Compromís, llavors flamant Vicepresidenta del Botànic, mereix passar a la història universal de la infàmia com un dels seus capítols més foscos. Atiat per la dreta mediàtica i política, que havia perdut el seu baluard valencià i encara es llepava les ferides, Mónica Oltra va patir un assetjament per terra, mar i aire sense miraments, sense rastre d'indicis delictius i en absència d'allò que tan pomposament s'anomena presumpció d'innocència. Hi van ensumar sang i es van llançar de ple a la carnisseria més abjecta. La victòria d'ara, gràcies a la qual l'abril republicà s'ha convertit per als injustament assetjats i dimitits, especialment ella mateixa i Miquel Real, el seu segon de bord, eficient, discret i indispensable per explicar-se una carrera meteòrica com la d'Oltra, en una primavera també personal, en un retorn de Persèfone al món dels vius a la llum de l'alba. En bona hora! El final provisionalment victoriós té, doncs, un sabor dolç, reconfortant i energètic.

Però la part agra de l'afer és el temps perdut, el dany personal i polític infligit, difícilment reparables o recuperables. La ferida oberta fa dos anys encara deu sagnar molt a dins tot i l'apòsit de l'alleujament que suposa l'arxivament de la causa. Perquè a la constatació que la dreta casposa (de moment no n'hi ha altra) se'n fot, de la naturalesa espúria dels mitjans, si amb ells i contra el mínim sentit de la decència i la veritat que s'hi relaciona, pot aconseguir els seus fins, n'hi hem de sumar una altra, potser més dolorosa: la lleugeresa amb què els propis companys de causa i de govern et deixen caure quan intueixen que et pots convertir en un llast en el sempre hipotètic recompte de vots que asseguren la continuïtat en les poltrones. La mateixa líder de Compromís, quan tots els vents eren propicis i el vaixell del Botànic navegava a tota vela, va tenir algun gest lleig a compte de la judicialització de la política amb què des de les clavegueres i el mateix govern de l'Estat es desfermava la guerra bruta contra l'independentisme català. Fruit del mateix càlcul amb què els seus companys de militància i de viatge justificaven la seua immolació i la feien dimitir del càrrec de Vicepresidenta, Mónica Oltra es desentenia amb tota la vehemència de què era capaç de les víctimes de la repressió política i, en comptes de la deguda solidaritat que hauria de ser sempre la marca de la casa de les esquerres, hi posava molts quilòmetres de terra, ben curada en la salut del llenguatge políticament correcte. No pocs dels admiradors de la combativa diputada i les memorables samarretes amb què plantejava furibunds escacs a la dreta corrupta van quedar decebuts amb aquella –per altra banda innecessària– manca de sensibilitat democràtica, que al capdavall justificava la repressió i la mateixa guerra bruta que més tard s'acarnissaria amb ella. No és hora de retraure-li-ho, i menys ara que pot assaborir les mels de la victòria, però sí de traure'n les oportunes lliçons. Mónica Oltra té dret a una reparació política i moral en tota regla. Hi tornarà, si hi torna, en mal moment per a la seua formació, i no seran pocs els qui cediran a la temptació d'utilitzar-la com a remei als mals de Compromís. Però faran mal fet si es pensen que un simple colp de timó pot solucionar una deriva que no es limita a la crisi de lideratges i que té més a veure amb el funcionament organitzatiu i l'absència d'un projecte clar i engrescador per al país. I sobre això, aprofitant les dolçors i les agrors i gestionant bé l'immens capital polític que atresora, potser Mónica Oltra sí que hi té moltes coses a dir. Benvinguda siga de nou a l'aspra lluita que ens espera.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 d'abril de 2024.]