Ja fa uns quants anys, en especial després del pic paranoic posterior a la pandèmia, que els residents a València notem en pròpia pell els efectes perversos del turisme de masses. En a penes un parell de dècades la ciutat va passar de ser aquell semàfor d'Europa de les cròniques periodístiques, quan els vehicles havien de travessar tant sí com no una ciutat gran mancada d'estructures per a la desviació del trànsit, a destinació predilecta de mitja Europa i part de l'estranger impulsada pels vols de baix cost, la filosofia política de la gallina dels ous d'or, l'urbanicidi i la droga tan addictiva de la corrupció. A gos vell, puces en ell, fa la dita. La construcció del by-pass Puçol-Picassent no solament no semblava arreglar cap dels problemes que provoca un trànsit cada vegada més desbocat, incrementat per les penúries que el País Valencià pateix en el transport públic, sinó que suposà la destrucció irreversible de quilòmetres d'horta i espai obert. L'avarícia consubstancial a la maquinària capitalista impedeix posar fre a aquest creixement ja convertit en una espiral absurda de falses solucions que creen nous problemes que inspiren noves falses solucions… Fins al col·lapse final. En el mal col·lateral del turisme, ja esdevingut un generador immens de problemes específics, de res no va servir observar els efectes del tsunami turístic en llocs com Barcelona, la joia que fa anys va rovellant-se i morint d'èxit, o la destrucció sense miraments de Mallorca o la major part de la Marina. La València anodina, la ciutat que fins fa no tants anys vivia embadalida barallant-se a crits amb els propis fantasmes, és víctima ara del model benidormí que li era perfectament aliè. I els ciutadans de peu, els qui vivim almenys en els barris històrics, ho patim en carn pròpia cada dia. Per començar perquè en determinades zones i itineraris del centre ja és pràcticament impossible passejar sense pressions ni arrossegat per la massa corrent de persones. Però encara ha sigut pitjor per al petit comerç, que només sobreviu amb prou feines en barris perifèrics, i per als inquilins víctimes de l'assetjament urbanístic o els treballadors atrapats en la precarietat laboral. La quantitat i els hàbits comunicatius (la presència universal de la vareta màgica del mòbil) dels passavolants que ocupen la ciutat de manera efímera però ininterrompuda i a un ritme com més va més bèstia impedeixen a més qualsevol mena d'interacció amb els indígenes que hi vivim, ni que només siga per localitzar una adreça, un monument o una parada d'autobús. La massa turística és el més aproximat a un exèrcit d'ocupació, pacífic en la majoria dels casos, això sí, completament aliè a la cultura autòctona i als problemes dels indígenes. Turistes i residents són dos cossos estranys que s'ignoren mútuament excepte, en el cas del segon grup, per acceptar-ne resignadament les múltiples molèsties a canvi de no se sap quins beneficis pràctics més enllà dels proclamats a bombo i platerets pels eslògans oficials.
El mal és general, universal quasi, cosa que si no pot consolar les víctimes, almenys els dona una certa esperança que puguem trobar alternatives viables a un turisme que ni viu ni deixa viure les persones. Els turistes perquè degrada fins a límits irrisoris la qualitat del que reben en franquícies, restaurants infectes i carrers intransitables; per als locals perquè els desborda, els transforma el paisatge urbà i els priva dels llocs de la memòria personal i col·lectiva. I perquè pateixen a més un efecte, profundament sinistre, que no sol comentar-se quan parlem de la invasió no gens subtil del turisme: la castellanització en forma d'invisibilització de la cultura i la llengua dels valencians. No volies caldo? Ja definida al Japó com a contaminació turística, tan nociva, per tant, com la lumínica, la pol·lució atmosfèrica o l'efecte hivernacle, a l'extrem orient comencen a adonar-se que potser el turisme massiu té més desavantatges que beneficis. A veure si allà, que són metòdics i seriosos de mena, inventen fórmules exportables per combatre un mal que amenaça contaminar-ho tot. I més ara, quan al Cap i Casal i al conjunt del país, ha tornat amb força la dreta més estreta i amb ella el destrellat i la barra lliure per als negocis privats i la destrucció d'un país en permanent estat de degradació.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de març de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada