Florbela Espanca, Bruc en flor. Pròleg de Maria de Lourdes Pereira. Introducció i traducció de Juli Capilla. Hemeroskopeion, 3. Lletra Impresa Edicions, 2023.
· · ·
La crítica sol ubicar la poeta Flor Bela d'Alma da Conceição Espanca (Vila Viçosa, 1894-Matosinhos, 1930), nascuda Flor Bela Lobo, Florbela Espanca de nom literari, en el primer modernisme portuguès, al capdavant del qual situa poetes com Fernando Pessoa i Mário de Sá-Carneiro i les revistes que se succeirien més o menys relacionades amb aquests escriptors: Orpheu (1915), Portugal futurista (1917) o Athena (1924). També hi ha consens a considerar aquesta autora com un antecedent preclar del feminisme al seu país i a vincular-la, per l'arrel romàntica del seu cant, amb la gallega Rosalia de Castro (1837-1885). Totes dues són dones en un temps en què la societat –i més en els ambients eminentment rurals on es van desenvolupar les seues vides– els tenia reservada la llar, el matrimoni i la criança. Contra aquest ostracisme alcen les dues poetes, filles de mares fadrines, la seua veu apassionada, radical, d'una sensibilitat a flor de pell, amb l'amor i la naturalesa com a font primordial d'inspiració. Però al contrari que l'autora gallega, que atenyé en vida una notable difusió i reconeixement com a figura cabdal del Rexurdimento, Florbela Espanca no veié consolidat el seu prestigi sinó a partir de la dècada dels anys cinquanta, després que autors com el poeta José Régio, responsable de la revista Presença (1927-1940), altaveu del segon modernisme portuguès, la reconegués com a exemple del que ell mateix entenia per una Literatura Viva, autèntica i genuïna. Entre el material que Fernando Pessoa va deixar a la seua mort en 1935 en el famós bagul dels inèdits, hi figura una elegia dedicada a la malaguanyada Florbela Espanca, que decidí llevar-se la vida el 8 de desembre de 1930, dia del seu trentasisè aniversari. Hi podem llegir: "Criatura estranya, esperit inquiet, / Ple d'ansietat, / Com jo creaves mons nous, / Bells com els teus somnis, / I en ells vivies, somiant com jo. / Dorm, dorm, ànima somiadora, / Germana bessona de la meua!" (versió pròpia).
Precoç en la manifestació de les seues aptituds literàries, Florbela Espanca va començar a publicar articles en revistes de moda. El seu primer poemari és Livro de mágoas (1919), al qual seguiria Livro de sóror saudade (1927). La que és considerada la seua obra mestra, el llibre de sonets Charneca em flor que per fi tenim en català gràcies a la traducció de Juli Capilla amb el nom de Bruc en flor, fou publicada pòstumament en 1931 pel seu amic Guido Batelli. A ell, per cert, la poeta dedica els poemes "Interrogació" ("Oh ànima d'un bruc sagrat, / Germana de l'ànima rútil que tinc, / Digues cap a on vaig, d'on vinc / En aquest dolor que m'exalta i m'enalteix") i "Arbres de l'Alentejo" ("Arbres! Cors, ànimes que ploren, / Ànimes com la meua, que imploren / En va un remei per a tanta pena!"). Completen la breu però intensa obra d'Espanca els contes As máscaras do destino (1931), inclòs en l'edició en català Les màscares del destí i set sonets escollits (2022), i O dominó preto (1982) i el Diário do último ano (1981).
El llibre que avui comentem conté 46 sonets de títol independent més una sèrie d'altres 10 sonets numerats que semblen centrar-se especialment en la consideració de l'amor com a font de vida i que s'inspiren en la que ben bé podria ser la darrera aventura amorosa de la poeta. Els poemes en portuguès es lligen bé a poc que hom estiga familiaritzat amb aquesta llengua, perquè són d'expressió diàfana i apunten sense subterfugis al motiu de preocupació que hi subjeu i les emocions i idees que suscita en la poeta. Les circumstàncies, generalment adverses, que viu Florbela Espanca, amb diversos matrimonis fracassats i almenys tres avortaments involuntaris, troben el contrapunt exaltat, vitalista, vehement i sincer en la fluència d'una veu plena d'elegància i mesura, disposada sempre a mostrar les ferides en carn viva i arribar a l'arrel de les pròpies angoixes vitals. La traducció de Juli Capilla se'ns revela dúctil i molt fidel a l'original, fins a l'extrem de conservar gairebé sempre els jocs de rima d'Espanca. El vaivé de les composicions és un transsumpte de les alegries i tristeses de la poeta, un espill on es reflecteix la pròpia vida amb una nitidesa que no és freqüent en tals casos. La confusió i les angoixes de què es declara víctima Florbela Espanca en els seus poemes no afecten la senzillesa, pulcritud i claredat d'aquests versos, qui sap si per una obscura llei de les compensacions.
A poc a poc, doncs, i gràcies molt especialment a les edicions que va proporcionant-nos Lletra Impresa, que ja havia publicat l'obra de Mário de Sá-Carneiro en traducció de Vicent Berenguer, anem assumint com a pròpia i universal la bellíssima literatura germana. Com en el cas de Florbela Espanca, perquè el seu llegat ha traspassat les fronteres del temps i de l'espai, com una aigua que fuig i que feliçment torna a brollar en l'experiència de cada lector o en les més grans veus del fado, Mariza, Carminho, Katia Guerreiro, Mísia i tantes altres. "Ser poeta és ser més alt, ser major / Que tots els homes! Mossegar amb un bes! / És ser captaire i donar com qui fes / De Rei de l'Aquí i de l'Enllà del dolor! // És tenir de mil desigs l'esplendor / I no saber ni tan sols què es desitja! / És tenir aquí dins un astre que flameja, / És tenir urpes i ales de còndor! // És tenir fam, i tenir set d'Infinit! / Per elm, els matins d'or i de setí… / És condensar en un sol crit el món! // I és estimar-te, així, perdudament… / Que sigues sang i ànima i vida en mi / I dir-ho cantant, a tota la gent!".
[Publicat al número 500 de la revista Saó, març de 2024.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada