Tot indica que el funeral per les víctimes de la Dana en el primer aniversari de la tragèdia marca un punt d'inflexió. La pugna del darrer any entre la voluntat popular d'esclariment de la veritat dels fets i l'assumpció de responsabilitats amb la dimissió de Mazón com a primer pas i la bel·ligerant insistència en mentides i cortines de fum per aguantar en el càrrec per part del mateix interessat, del seu entorn i dels còmplices de Vox, està més prop que mai de resoldre's a favor de l'espenta popular. Mazón ha quedat, en el fastuós escenari del Museu de les Ciències de València, retratat en el seu aïllament, com un empestat, i escridassat per familiars de les víctimes a la vista de tothom. Al pompós funeral d'estat amb què el poder pretén, més que no consolar pèrdues irreparables, rentar-se la cara o rentar-li-la a algun dels seus representants més detestats i girar full, li ha eixit el tret per la culata. Per molt que ha estat una maniobra perfecta per ocultar l'idioma dels valencians –excepte en la cançó de La Maria, toca! i en la música sense lletra de l'universal Cant dels ocells– i reforçar de pas el fervor popular per una monarquia que conserva l'aura d'intocable i d'aliena a la prosa terrenal del populatxo, era previsible que el tret més sonor li isqués per la culata.
Malgrat que la impunitat té una llarga història al País Valencià, amb el sinistre precedent de l'accident del metro de 2006 encara viu, la insultant negativa a donar la cara del president, enrocat en un menyspreu intolerable envers les víctimes i les regles bàsiques del joc democràtic, no ha fet més que acréixer el descontent i la mobilització populars, com vam poder confirmar en la darrera impressionant manifestació del 25 d'octubre. Hi queden també retratats tots els qui per interessos oposats però complementaris han jugat al billar tot esperant que les circumstàncies els fossen propícies per a la carambola a costa del patiment i la urgència en la reconstrucció de les comarques afectades per la Dana.
En primer lloc Feijóo i el seu partit, que confiaven, potser enganyats per la fama de muelle que al poble valencià li van penjar, que la indignació i la protesta escamparien prompte i van decidir donar carta blanca a un home inepte i insensible de la talla de Mazón. No forma part de l'herència genètica del PP, és clar, rectificar o demanar disculpes ni assumir responsabilitats pels errors i malifetes. En segon lloc hi queda retratada la indigència moral dels aliats de Vox i la seua croada antivalenciana, que ha aprofitat la rebolica per extremar els atacs a la llengua i la cultura dels valencians, el negacionisme climàtic, la vulneració de drets democràtics i el setge a minories assenyalades pel dit de l'odi. Però també hi queda en entredit la tebiesa d'un PSOE que ha vist en la podridura del cadàver de Mazón una oportunitat per a la consolidació de la seua maquinària de poder i, de rebot, que les expectatives demoscòpiques li somriguen en hores baixes.
Però la previsible dimissió de Mazón, si us plau per força, no té termini fix i són massa les variables que s'hi barallen com perquè ningú puga fer apostes sobre el futur més o menys proper del País Valencià. L'exigència de la dimissió, tan insistentment reclamada pel carrer, tenia i té una altra demanda tàcita immediata: la convocatòria d'eleccions. Malgrat tot el que ha plogut i del fet que més del 60% de votants del PP opine que Mazón se n'ha d'anar, les enquestes (que ja sabem que les carrega el diable) indiquen una hegemonia de PP i Vox. Fa temps que sonen alguns noms de dirigents del PP com a possibles recanvis al defenestrable, Català i Mompó, als quals s'ha afegit en els darrers dies Pérez Llorca, l'alcalde de Finestrat i artífex de l'aliança del PP amb Vox. Qui podrà, enmig de la tempesta social i l'oposició a les maniobres de reconstrucció que ja es mouen, carregar amb el mort?
La tragèdia que es va desencadenar el 29 d'octubre de 2024 i que tantes coses es va endur va activar el termostat polític del País Valencià, la consciència creixent que les coses venen de la negligència i la ineptitud presents, sens dubte, però tenen unes arrels històriques clares: la destrucció d'un territori per l'especulació urbanicida. El termostat també avisa que només accedint a majors quotes de sobirania i autogestió i de polítiques fundades en l'interès col·lectiu els valencians podrem aspirar a un futur més digne, just i segur, a una reconstrucció sostenible, a una democràcia de major qualitat. Res, doncs, no està escrit encara, ni la més que probable caiguda de Mazón. Però només la mobilització popular sostinguda, capaç de fer un salt qualitatiu en les formes i els objectius polítics, oberta a un escenari d'eleccions, farà possible el necessari i urgent canvi de cicle polític i social per al país. No serà hora ja d'aplegar les forces capaces d'organitzar una alternativa valenciana d'esquerres?
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 31 d'octubre de 2025.]
