Llig en la premsa un interessant article sobre pilota basca, més exactament sobre l'enèsim escàndol que part de la premsa espanyola ha muntat a compte del partit que va enfrontar recentment les seleccions d'Espanya i… Euskadi. La cosa probablement hauria passat sense pena ni glòria si l'esmentat partit no hagués tingut un caràcter internacional, oficial i classificatori per al mundial d'aquesta modalitat esportiva i, per descomptat, amb uns altres protagonistes fent rebotar la pilota sobre la incommovible paret del frontó de Gernika. Els custodis de l'antiga i duríssima paret hispana es deuen pensar que el mínim reconeixement de les identitats nacionals altres que la pròpia, central, única i imperial obrirà uns badalls en el mur que provocaran la solsida inevitable de tota la fortalesa. El que ells consideren una simple part i el tot en què aquesta part s'encabeix per gust o a la força no poden competir entre ells per una simple raó de principis, tan simple com tots els principis, acceptats per la inèrcia del costum, la fatalitat, la mà inquisidora de déu o ves a saber, que s'han d'imposar a colps de martell: la d'un poder que no ha de retre comptes ni donar raons més que a ell i per a ell mateix. La muralla que sembla inexpugnable es revela com un castell de naips quan gestos com el de les seleccions nacionals són capaços d'alçar la tòxica i inveterada pols de la indignació castellanoespanyola. Però el fet és que la coexistència de seleccions esportives és només l'indicador de la coexistència nacional en termes de drets i igualtat al si d'un estat que brega amb totes les seues armes per negar-los. O més aviat de la impossibilitat de coexistència sota un mateix sostre, vista l'obsessiva persistència amb què l'estat combat les nacions i identitats que mai no ha reconegut ni assumirà com a pròpies. Si ha de cedir a la creació de seleccions com la basca o la catalana, que són les de més sòlida resistència a la reducció a l'absurd del tot espanyol, ho farà estimulant-ne la creació per a extremenys, riojans o andalusos, posem per cas, és a dir, fent servir la fórmula del cafè per a tots i aigualir l'abast simbòlic i el perill de la seua eficiència en termes de reconeixement identitari i impuls nacional. O imposant-los uns límits: no podran lluir les seues samarretes a nivell internacional i oficial de competicions, que és un sí però no, el coitus interruptus permanent (i passeu-me l'oxímoron) de la política espanyola. Hi preval, en aquest com en tants d'altres casos, el model polític obsolet de les autonomies: mantenir la unitat i la mateixa viabilitat com a estat sobre la base d'una política extractiva, espoliadora i fiscalment deficitària per als Països Catalans i fomentar alhora l'anticatalanisme més rabiós com a narcòtic i estimulant identitari del prietas las filas. Encara que aquesta vegada els haja tocat als bascos i al seu esport ancestral, no debades conegut com a pilota basca, i amb els quals podríem establir tot de sucoses comparacions amb la pilota valenciana en termes esportius i identitaris. A fi de comptes, i entrenats per adversitats i circumstàncies històriques a desenvolupar un agut sentit del pragmatisme, la gestió de l'especificitat i l'aprofitament de badalls i oportunitats diverses quan cauen les anous de l'anouer, els bascos disposen a través del concert amb l'estat de les claus de la pròpia caixa. A Catalunya li han fet promeses de tímida reforma de l'actual sistema de finançament per pal·liar un dèficit crònic amb una singularitat que de moment és fum de canyot que no s'albira en cap horitzó. Al País Valencià, sempre a la cua per la manca d'una política i d'uns polítics propis, ni jardins ni flors: massificació turística i menyspreu fins en la pitjor catàstrofe de què tenim memòria, la de la dana. Per esquivar aquests i d'altres urgents debats i amagar tanta roba bruta com s'acumula a la bugaderia monàrquica, el braç mediàtic de l'estat és molt hàbil encenent l'escàndol i la indignació de l'espanyolada amb anècdotes com la de la referida partida Euskadi-Espanya. A tal fi mou la brama de l'elecció imposada als pelotaris de la selecció basca. No importa que es tracte d'una simple mentida, que d'això viu en bona part aquesta, ehem, premsa, ni que al final s'imposés un conjunt espanyol femení integrat per Erika Mugartegi i Arai Lejardi sobre una selecció basca formada per Elaia Gogenola i Maia Goikoetxea per 15-5 i 15-7. Ni que tots dos equips, de verd el basc i de blau l'espanyol, lluïssen sengles samarretes amb la inscripció "Euskadi Bask Country". I no crec que fos per falta de pressupost. Alguns pensaran que al final tot queda en la casa espanyola. Les pistes escampades pel Jai Alai de Gernika, però, em fan veure-ho d'una altra manera.
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de juny de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada