L'estiu meteorològic fa dies que campa entre nosaltres malgrat que té la seua hora oficial d'arribada aquest dissabte a les 04.42 h., vespres de Sant Joan, festa del foc i del solstici, tret d'identitat comuna de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó i pervivència d'un paganisme ancestral i màgic. A Alacant, de fet, ja celebren les fogueres, que inclouen enguany les populars escridassades a Mazón el Detestat. Ni al que ell creu el seu territori o vedat de caça troba refugi l'encara President contra la consciència que clama justícia en forma de consigna. Hi arribà més content que un gínjol a la primera mascletada, flanquejat per la guàrdia pretoriana de personatges, personatgets i aduladors no tan coneguts com ell però on sempre hi ha l'inevitable fill de Sant Vicent del Raspeig José Antonio Rovira, aquest sí ben conegut suspens en totes les assignatures del curs de Conseller. Al contrari que el topònim del seu poble, que és dels pocs que ha resistit la castellanització decretada dels Carcagente, Játiva, Castellón o Quarte (mare de déu, quanta ignomínia, quanta burrera!), Rovira és un renegat metòdic i funest, fill de l'odi i l'ambició. I Mazón es degué quedar a quadres en sentir el càntic de rigor també a sa casa, que res no fa tant mal com els insults de veïns i familiars. Ara ja sap que no hi ha lloc on amagar la incompetència i la mala fe per molt que els del PP hagen decidit aplaudir-lo per amagar les seues malifetes i que encara lluesca arreu un somriure molt proper al rictus, una cara de ciment armat i una verborrea que li estalvia l'esforç de dir alguna cosa de trellat. Però al que anàvem. Aquestes flamerades tèrmiques poden ser molestes, ho són de fet, i més com més exposem el cos a l'esforç del treball físic, com més esquives se'ns facen les ombres en pobles i ciutats poc arbrades i poc preparades per a un canvi climàtic que ja només neguen els qui de tot fan negoci, sobretot del foc i la destrucció, que aquests són independents dels cicles estacionals.
Puja la temperatura planetària i ens situa a les portes d'una deflagració mundial amb piròmans de la talla de Trump, Putin o Netanyahu, per no fer el llistat més llarg. Els casos que ara cremen a la política madrilenya, que inevitablement ens sufoquen a tots per contaminació mediàtica, tornen a posar un dels grans partits espanyols, el PSOE, contra les cordes, amb serioses conseqüències per a la mala salut de ferro de la democràcia espanyola. Els Ábalos, Santos i Koldos, la reiterada i vomitiva roda dels corruptes (i les empreses corruptores perpètuament movent-la a l'ombra), ens tornen a posar davant l'evidència del gran bunyol espanyol i l'esgotament irreversible del règim nascut en 1978 en forma d'opereta bufa, tediosa, malparlada i desesperant. Si la cridòria i la pujada general de temperatures de la política espanyola ja era insuportable i insostenible (així la qualifica encertadament Salvador Cardús en l'últim article) gràcies als mèrits d'una dreta de matriu franquista que no té més projecte que el domini autoritari, els negocis privats i la dissolució de llengües i nacions sota l'ègida imperial, els socialistes enfangats fins a les celles en el negoci de la corrupció han convertit la capital del regne en més infern encara. Ha d'haver-hi manera d'apagar aquest incendis amb l'aigua d'una democràcia vigilant, amb polítics honestos, amb lleis que limiten els abusos, la compra de voluntats i les actuacions partidistes d'una justícia que ha perdut en la defensa a ultrança dels privilegis de la minoria que controla el poder de l'estat tota credibilitat. La política mateixa està sota sospita quan comprovem una vegada més que els dos guardians principals del règim pixen pel mateix camal i naveguen en idèntica merda. I en el terreny de l'antipolítica ja sabem qui té les de guanyar sempre amb la seua retòrica tan inflamada com buida d'alternatives per a la immensa majoria de la població: les hosts feixistes es freguen les mans en cada incendi. La necessària regeneració, doncs, no vindrà de la mà dels mateixos que es munten els negocis a l'ombra dels despatxos i els escons, sinó a partir d'una sacsejada democràtica i republicana des de baix capaç de fer foc nou i escombrar tanta podridura. Mentrestant, no hi ha més remei que aguantar la xafogor i preparar-se per al que només és l'inici d'un cicle d'extremituds climàtiques demencial. La distància respecte dels focus més incandescents no pot oferir cap protecció atès que al País Valencià també patim els nostres propis incendis, sobretot a l'estiu, quan no són estranyes les calorades que cremen al ponent mediterrani. Enlaireu senyeres i ventalls!
[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de juny de 2025.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada