Tono Fornes, Dones que caminen de pressa i altres poemes. 15è Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2009. Editorial Aguaclara, Col·lecció l'Aiguader núm. 24, Alacant, abril de 2010.
Ara fa just quatre anys publicàvem en aquestes pàgines, per al número 308 de Saó, una nota sobre el llibre de Tono Fornes (Tetuan, 1955) Vestigis, filogènies i desficis, editat per Tres i Quatre. De llavors ençà, Tono Fornes, que viu i fa classes de biologia a Dénia des de fa més de trenta anys, ha persistit en cos i ànima en els seus quefers, trenats com una xarxa a través del fil perdurable de la poesia i la mar. Fruit d'aquesta experiència de navegant infatigable (a través del mar de la poesia o de la poesia del mar: és inútil ordenar els factors de tan bella suma) fou De mar estant, llibre tramat en col·laboració amb Juan Gargallo que recorre el país dels valencians de nord a sud en una extraordinària singladura plena de reflexos, reflexions i apunts de bon connaisseur (el poema “En mar” del present volum hi remet de manera nítida). Si anotem aquestes coordenades vitals de Tono Fornes no és per cap voluntat d'aproximació biogràfica sinó perquè en la poesia del nostre poeta l'experiència marina, enriquida per la mirada del biòleg, n'és centre motriu sempre. Lluny de l'exaltació de la pura aventura, el poeta hi troba el correlat moral que busca i dóna sentit a la vida: les barques com el cos que envelleix, el port com el recer de l'amor, la singladura com la vida, els misteris de l'evolució com lliçons pràctiques per a la lluita quotidiana. No hi ha, en tota la geografia poètica catalana, un autor que més bé estiga resolent l'equació poeta = navegant com alguna cosa més que la brillant metàfora pescada en les profunditats de la tradició literària. Ni qui contribuesca més bé a la divulgació de les ciències naturals amb la subtilesa a què només pot aspirar la bona poesia: “Tectònica de plaques”, “Deriva continental”, “Burgess Shale”, “Dimorfisme mineral”, “Pelagia noctiluca”, “Euplectella aspergillus”, “Nucleogènesi”, “Phylum cordata: classe mamífera”, etc.
No pense, però, el desvagat lector d'aquestes ratlles que aquests poemes i d'altres del present volum tenen cap vel·leïtat alliçonadora o vocació de manual científic: tot en la poesia de Fornes (tractant-se de poesia, podia ser altrament?) té un propòsit moral, d'ensenyament (per a un mateix, per als altres) de vida. Perquè Fornes sempre camina damunt la corda que tan sàviament va tibar el seu admirat i homenatjat Gabriel Ferrater, i tots dos conceben el poema com un mecanisme capaç d'expressar amb nitidesa –a través de les diverses formes dialògiques– les experiències que la vida escriu en carn viva.
Malgrat la divisió en parts Dones que caminen de pressa i altres poemes se sosté sobre una base homogènia. En aquest sentit, el títol que representa el conjunt podria donar una falsa impressió d'aplec crescut vegetativament, simple acumulació de material feta a colps de temps (i òbviament no hi hauria res a objectar a aquesta manera de lligar poemes). Fins i tot gosaria dir que en l'elecció del títol, la primera part del qual ho és també d'un poema i de la segona secció del llibre, hi ha pesat més l'explicitud de l'agraïment a Ferrater (Les dones i els dies) i la voluntat de situar cada poema en un mateix nivell d'importància tot renunciant a la jerarquització de sentit que atorga la destil·lació d'un títol “independent” que altres possibles consideracions. Per altra banda, ja que de dones que caminen de pressa suposadament es tracta, no és aquest el llibre on més predomine, en el conjunt de l'obra de Fornes, la temàtica amorosa. És, doncs, tan representatiu com qualsevol del poemari, per molt que acabe amb una forma sentenciosa molt estimada pel poeta en els versos que posa en boca de la pitonissa de Dénia i Delfos: “Ara i per sempre ignoraràs, / versaire, dues coses: / el dia de la teua mort / i el vell misteri de les dones / que caminen de pressa”. No hi falta, doncs, l'humor (del bo), ni les connexions ferraterianes es limiten a aquest poema (llegiu la bella paràfrasi de “A l'inrevés” del poeta de Reus en el poema “Direm” de Fornes). Obert per la secció Quirat, dos impecables sonets al garrofer, el llibre traça la deriva per dues mars més extenses, Dones que caminen de pressa i Versos del capità (una altra paràfrasi, aquest colp nerudiada), per desembocar en les Dues elegies, al pare i a una amiga, i Barry a l'illa o retorn d'un amnèsic Ulisses a l'illa. És del poema “La resta”, de Dones que caminen de pressa, d'on hem extret el títol per a la present ressenya. Com en tots els poemes del llibre, il·lumina aquests versos una contorbadora bellesa : “La resta són els noms. La resta és tot / allò que ja està escrit i haurem, / dipositaris del desfici –orfes / d'aquella terra alta que visita / sense avisar la deessa esquiva–, / de rescriure i explorar, afònics / d'incerteses, enamorats encara, / en el viatge esquerp de l'anamnesi”. No cal dir que subscrivim tan sàvia declaració de principis.
Publicat a Saó núm. 352, setembre de 2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada