Puny en alt

En una de les manifestacions de protesta contra les reformes de Sarkozy que des de fa setmanes sacsegen França, l'ull esparpellat d'una d'aquelles càmeres capaces de convertir el detall en representació de tot el quadre va immortalitzar una bellíssima jove que, encamallada als muscles d'un company, alça el braç dret amb el puny tancat. No ha faltat qui relacionés l'anònima amazona amb la portaestendard de la pintura d'Eugène Delacroix, les sines despullades de la qual tindrien el mateix valor de confiança i resolució que la boca oberta en crit, la mirada nítida i la cabellera harmònicament despentinada de la nostra heroïna d'ara. Més evident és el fil que uneix la nova icona de la revolta francesa amb la jove, també rossa, que, vestida amb aires de Janes Joplin, i asseguda d'idèntica manera, alça el mateix puny dret un dia de maig de 1968. O, més remotament, amb el xiquet que en la ja pleistocènica i soi-disant transició espanyola porten al muscle amb un fons de pancartes i càntics. Al costat de les dues guerreres que separen quaranta-dos anys d'història, però, el nostre infant sembla congelat en el seu estat d'innocència, com una fruita que mai no madura, per molt que el gest del seu braç amb el puny tancat tinga el mateix aire maldestre que exhibeixen no poques fotografies de tants homes i dones de la República i la guerra. Més que no pas per les instantànies, les comparacions entre les dues ciutadanies veïnes són possibles, i desalentadores per als d'aquest costat dels Pirineus, a partir de la lectura dels peus de les fotos. Ofegada la memòria republicana, i sense una pobra liberté, egalité i fraternité que tirar-nos a la boca, la incultura de l'apoliticisme tan sàviament cultivada per la dreta i l'esquerreta ha envaït el país dels nous rics esdevinguts de sobte més pobres que mai, sobretot d'esperit. Déu meu, estudiants de secundària que fan assemblees cada dia a la porta de l'institut per decidir si continuen la vaga! Però si ací no saben qui fou Franco i encara juguen a la play station! El puny tancat és resistència, amenaça, combat i esperança. Ignore quan es convertí en símbol, però un poble que no sap tancar el puny i obrir la boca, com el valencià, només pot aspirar a pujar a cims més alts de misèria.

Publicat a Levante-EMV, el dissabte 23 d'octubre de 2010.