dissabte, 16 d’octubre del 2010

Si t'arriba el dematí

En el disc d'Ovidi Montllor De manars i garrotades, de l'any 1977, hi ha una de les cançons més papassetianes de l'autor alcoià, la titulada "Als companys". En aquesta peça i en d'altres de semblants l'Ovidi començava a veure les orelles al llop que s'amagava sota la pell d'ovella de la democràcia. Eren els primers símptomes d'un desencís que s'expressava amb ràbia però buscava raons per mantenir intacta l'esperança: “Temps de por i patiments / Temps tan llargs que hi ha qui es cansa / Temps batejat amb colors vermells / De sang, de sol i esperança”. Trenta-tres anys després  la banda alcoiana Arthur Caravan, els integrants de la qual devien nàixer per aquelles dates, han titulat “Si t'arriba el dematí” el seu darrer espectacle. L'encert de l'actual proposta no rau només, des del punt de vista argumental, en la claredat amb què se subratllen els paral·lelismes entre la situació sociopolítica de 1977 i la d'ara (“i sempre és el mateix dia”) i l'explicitud dels deutes culturals i musicals d'aquests joves amb els qui els van precedir en l'ofici (i és molt d'agrair trobar-se gent tan agraïda), sinó també i molt especialment en el que té d'aposta antològica i de recreació d'algunes de les cançons que formen la banda sonora que va de Raimon a Hugo Mas, posem per cas, i que és part irrenunciable de la nostra educació cívica i sentimental. Es tracta, doncs, d'un homenatge a un dels col·lectius, el dels músics en valencià, que més s'han afanyat a denunciar la vigent marea negra d'incultura. La invisibilitat a què els mandarins del negociat autonòmic han relegat el més viu de la societat i la cultura té la seua correspondència en els mètodes d'insonorització que apliquen sobre veus i guitarres, precisament en un moment d'efervescència musical que resulta tan paradoxal com encoratjadora. Arthur Caravan és avui la mostra més audible d'un moviment que creix en amplitud i altura i ens dóna sòlides raons per mantenir la confiança en aquest país. Amb ple domini dels diversos registres sonors, amb versions fetes amb exquisit respecte a l'original i marcades alhora  per l'inconfusible segell del grup, intensos i delicats, els d'Arthur Caravan, comandats per la rialla transparent de Pau Miquel, alliberen un torrent d'energia que vivifica i ens dóna forces per esperar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'octubre de 2010.

2 comentaris:

  1. Música, cançó i molta poesia, des d'Ausiàs March a MRC, posem per cas. Aquest espectacle hauria d'enregistrar-se.

    ResponElimina
  2. La capacitat d'assolir sentiments amb la música és descomunal, sobretot de tipus col·lectiu. Tant, que massa vegades acaba fagocitant-se a sí mateixa i convertint-se, amb més facilitat que d'altres expressions artístiques, en pura evasió de la realitat -que segons quines realitats tampoc diríem que no. Per això, la banda sonora de l'actual societat és tan tova, banal i anònima en general. Qualsevol grup o solista, compositor o intèrpret que no accepte el joc, corre el perill de sofrir la pitjor de les insonoritzacions: la total indiferència del públic.

    ResponElimina