Pregunta Camps que a quin país es refereix Morera quan parla del 9 d'Octubre com la diada nacional. I ho fa, aprofitant que el Serpis no passa per València, després de les llargues vacances parlamentàries, a la casa que alberga “la sacrosanta paraula dels valencians” (sic). Aquest home ha perdut els papers, no sap si se'ls ha deixats a l'església, al Parlament o a ca la farmacèutica, i juga amb la terminologia i la retòrica per marejar la perdiu. En fi, que aprofitant que el Xúquer tampoc no passa per València, el preguntat en sessió de control, tediós mecanisme de les democràcies que no li para tan bé com la roba de Milano o les devotes polseretes, es transforma en preguntaire. Els pitjors alumnes de secundària tenen més imaginació que l'encara president quan inventen excuses per fer fugina. Amb tanta beateria impostada, estem condemnats que el Sant Tornem-hi del “regionalismo bien entendido” escampe fum d'encenser cada vegada que la fetor corrupta pol·luciona l'aire des de les clavegueres del poder. Per molt que li somriguen les enquestes, tan previsibles, Camps carrega l'escopeta amb pólvora mullada i llança el plom de la retòrica inflat de la fatxenderia perdonavides pròpia de la seua classe. Ignore els reflexos dialèctics del portaveu de Compromís, perquè les cròniques parlamentàries són tan pobres com les paraules de la sacrosanta casa, embotides en la monodia de la majoria absoluta. Però una pregunta tan deliberadament cínica, exhibida per a la pròpia parròquia, hauria merescut una contestació salpebrada amb aquella intel·ligència pràctica que de vegades l'estupidesa ens posa en safata de plata. Mentre ens entreteníem a traçar la utopia i elaborar en positiu, amb les eines de la raó, a voltes rovellades pel marasme identitari, un altre país per als valencians, Camps i la seua parentela i alguns il·lustres precedecessors en els càrrecs, han revelat en negatiu la imatge del que no és ni serà país. Encara que siga de rebot, hem aconseguit entendre què diem quan diem País Valencià: exactament el contrari d'allò que aquests individus diuen i fan, per activa o per passiva, el racó indeleble d'una certa esperança de futur. Impagable Camps i les seues polseretes: l'Ave Maria, Sant Pasqual i el rosari.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'octubre de 2010.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'octubre de 2010.
No per afalagar-te et diré que has de ser molt bon escriptor i tindre una responsabilitat social a prova de bombes per a traure-li trellat literari i contenir la sensació de fàstic que aquests esdeveniments produeixen. Fa un parell de dies llegint el que Blasco ha fet amb diners de la cooperació, arribà un moment que no vaig voler seguir, ni assabentar-me de res més. Ja en tenia prou. Poques coses tan repulsives com saber els tripijocs d'aquesta colla de lladres que es bressolen en la impunitat més delictiva. Perquè de la judicatura valenciana ni parlar-ne. I no crec tenir un estómac tan delicat o una pell tan fina. Però clar açò ve de lluny, de molt lluny. Per cert, li falta la polsereta blanca de l'apòstol Santiago feta amb floquets de caspa llepats de l'espatlla només acabes de fer-te la foto. Una abraçada.
ResponElimina