Les ungles són l’element més visiblement animal dels humans,
recialles antropològiques de quan no havíem inventat encara armes
més poderoses ni eines més pràctiques. Per això es va inventar la
manicura, tècnica o art (depén de com es mire) que busca convertir
el que la natura ens ha donat de sinistre i abominable en una cosa
acceptablement bella, dissimular el que en nosaltres hi ha de pantera
o de voltor, vaja. La literatura de terror s’ha nodrit amb profusió
de l'animadversió cultural envers les ungles, que la manicura manté
a ratlla perquè no es transformen espontàniament en urpes. Què
seria de les bruixes dolentes dels contes sense unes bones i lletges
ungles? A qui espantarien els ullals de Nosferatu si no tinguessen el
suport d'unes temibles ungles? Saber que les ungles, com el cabell,
continuen creixent després de morts situa aquestes formacions
epidèrmiques directament en el fosc territori d’ultratomba. També
plantegen, a un nivell més elemental, un especial problema d’higiene
ja que estan fetes per escarbotar, arrapar, gratar, arrancar, clavar,
accions que posen en contacte amb la matèria més immunda. També
són signe de distinció i de classe. Si un les porta brutes (com el
poeta: “arrape els teus genolls amb ungles brutes”), no és
generalment per gust –de viciosos sempre n'hi ha hagut–, sinó
per exigències del treball gràcies al qual d'altres les porten
impol·lutes. La cura de les ungles, doncs, és una conquista de la
humanitat, una sofisticació cultural imprescindible que solem
reservar-nos per a la intimitat o per a establiments especialitzats.
Per això, que Alperi, l'exalcalde d'Alacant, imputat en el cas
Brugal i premiat per PP i votants amb un escó al Parlament valencià,
aprofités un tediós debat sobre economia i ocupació per tallar-se
les ungles a la vista de les càmeres no és només una solemne falta
d'educació, sinó un insult flagrant a la democràcia i la
ciutadania, amb o sense certificat mèdic. El cas també, vist amb un
cert optimisme, ens regala una imatge que val més que mil paraules i
que il·lustra molt bé sobre la vigent confusió entre allò públic
i allò privat, segons el següent axioma: usar el que és de tots en
estricte benefici propi (o furtar a mansalva sense complexos).
Gràcies.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de febrer de 2013.
[Foto de Jesús Signes.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada