El carnaval

Ha arribat el carnaval, com en la cançó, temps propici per a esbravar tota mena d'efusions i de lirismes, sovint de maneres poc reglades i políticament correctes. No fóra carnaval sense transgressió, sense el puntet en què la gota vessa el got, sense la carícia d'allò reprimit i prohibit. El fum negre que s'enlaira per carnestoltes, entre cridòria i rialles, el caos pautat de les disfresses, el joc d'espills on es reflecteixen deformats vicis i virtuts, empudega el cel per restablir els humors vitals ací a la terra, els equilibris necessaris perquè torne el ric a les seues riqueses i el pobre a les seues misèries, com Serrat deia que passava l'endemà de Sant Joan. Per això la disbauxa carnavalesca s'encabeix sense estridències en el calendari cristià i compta sempre (excepte en el franquisme, quan el nacionalcatolicisme hauria prohibit fins l'esternut) amb el vistiplau de l'autoritat competent (o cara visible del poder), que coneix les virtuts higièniques de la festa multitudinària i dels excessos que s'ofeguen en el cercle dels plaers satisfets i en els enfits submisos de les bones ressaques. Ara que com un efecte col·lateral de la crisi econòmica, política i social pels badalls mal segellats del sistema emergeix a la superfície el líquid purulent, fètid i nauseabund de les injustícies i corrupteles digne del terror còsmic d'un Lovekraft, el carnaval comença a manifestar brots d'impaciència. No avisats encara, perquè els mandarins acostumen de viure molt lluny d'allò que els altres anomenem realitat, polítics més o menys vinculats amb el maremàgnum de la corrupció continuen desfilant per les passarel·les mediàtiques i desplegant les més vistoses plomes com paons blaus. I ací hi ha la impaciència del carnaval dels desocupats sempiterns, dels desnonats diaris, dels retallats tothora, dels miserables desassistits per l'estat en caiguda lliure. Ja li va passar a Camps, també en temps de carnaval, que començaven a escridassar-lo pel carrer, i li ha passat al pobre de Ciscar a Sueca. Blasco, Barberà, Cotino i tutti quanti que encara menegen la cua per aquest rodal del regne n'haurien de prendre bona nota i no col·locar-se enmig del carnaval ni disfressats del Che Guevara. No diguem don Carlos Fabra, el dia que aterre en els deutes pendents amb la justícia democràtica. Perquè si el carnaval ha estat fins ara un regulador d'humors, un assaig lúdic de la llibertat, la indignitat està donant pas a la impaciència, i ací o allà es pot tornar a muntar un petroli, com diuen al meu poble, que transforme el carnaval en el necessari carnaval de la revolta democràtica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 de febrer de 2013.

[Crema de La Morca a el Villar, Els Serrans, 2009. Imatge extreta del bloc Villarpipol.]