La
fúria rajolera fou una manera d'emparedar el tros de veritat que
s'arrecera en els plecs de la memòria. Només arrenglerant milions
de rajoles i ocultant tones de misèria moral rere els murs de
l'urbanicidi podien prosperar fugues de capital, diners negres,
maniobres especulatives, democràcia submisa, finances de
pim-pam-pum, xantatges i tots els delictes que alimenten el poder.
Molts ara cauen del cavall, la parra o la figuera amb gran estrèpit
i algun que altre bony. Però durant els anys de bonança i
prosperitat, en gran mesura subvencionades per Europa, quan l'espill
de la transició encara reflectia les falses lluïssors de l'oblit i
el punt i a part, algunes veus que no es deixaven enlluernar van ser
tractades com simples cagafestes, moscardes que només escampaven mal
humor amb el seu brunzit insidiós. L'Ovidi en fou una, potser la més
avançada entre nosaltres, la més lúcida i sencera. Molt abans que
se n'anés de vacances, des dels primers acords arrancats a una
guitarra i les primeres passes que trepitjaven la dura fusta d'un
escenari, l'Ovidi fou pioner del desengany d'una democràcia agafada
amb agulles d'estendre. Venia d'una memòria massa llarga i massa
penosa –la de la classe obrera alcoiana– com perquè a les
primeres de canvi es deixés enxampar, com tants altres, pel miratge
d'un sistema que es negava a repartir la riquesa, la de la cultura i
la paraula, la del treball i la vivenda, la de la justícia i
l'assistència sanitària, aquelles coses que per fi tornem a
considerar consubstancials a la qualitat democràtica. Per això
durant l'únic període en què la dreta casposa ha governat Alcoi,
aquella burgesia fabril degradada, estranya a la tradició
democràtica, republicana i liberal dels antics patrons, l'Ovidi
recaigué en l'ostracisme a què ja l'havien condemnat els capitosts
autòctons i els seus mitjans de narcotització de masses. El sin
complejos amb què els vells
amos agafaven pel mànec la paella de la Generalitat era en el fons
una assumpció dels pitjors vicis del franquisme feta amb
centrifugadora neoconservadora. Les cendres d'Ovidi, però, voleiaven
des del Barranc del Cint per sedimentar-se al lloc profund que els
pertocava per naturalesa: el cor i la memòria del seu poble. Per
això, quan avui per fi inaugurem a Alcoi el passeig que porta el seu
nom, i a través de l'escultura que ha forjat Toni Miró, continuem
mirant la Vall del Serpis, pensarem que un artista de veritat és un
avançat al seu temps nascut per durar al fons d'una memòria que es
reconstrueix dia a dia.
Publicat per Levante-EMV, dissabte 9 de març de 2013.
[Foto Vilaweb]
Ahir arribava a la mitja nit altament fastiguejat, quasi ataràctic, de veure com en les televisions públiques les tertúlies polítiques esdevenen pura propaganda d'una democràcia podrida, on els tertulians —periodistes ultranacionalistes espanyols, dretans però també esquerranosos— raonen com ànecs de corral, i em convencia del fatal fat que sota el sol tot és massa vell. Avui, com cada dissabte, em desdejune amb l'article del Rodríguez-Castelló, i el dia s'aclareix, el sol m'entra en la cambra i el món es torna nou com quan el canta l'Ovidi.
ResponEliminaFa goig saber que el que un humilment i responsable escriu val per a coses tan bones com acompanyar el desdejuni, filtrar la llum del matí i empényer les ales del món com si fos una cançó de l'Ovidi. Gràcies, rrr, pels immerescuts elogis. Salut.
ResponElimina