Yorgos Seferis, Mythistórima.
Poesía completa. Galaxia
Gutenberg – Círculo de Lectores, Barcelona, octubre de 2011.
Traducció, pròleg i notes de Selma Ancira i Francisco Segovia.
· · ·
El
títol d'aquesta ressenya s'inspira en un vers del poema “A la
manera de Y. S.” pertanyent al llibre Cuaderno de
ejercicios (1940): “Donde
quiera que viajo Grecia me hiere”. De fet, el viatge, la llunyania
de la pàtria i la potent presència de la grecitat en la seua poesia
així com l'experiència, que la travessa de dalt a baix, de la
història contemporània de Grècia, tan sovint tràgica, són
ingredients fonamentals del periple artístic d'aquest poeta
essencial que és Iorgos Seferis (Esmirna, 1900-Atenes, 1971).
Nascut, doncs, en aquella ciutat de la costa oriental de l'Egeu d'on
en els anys vint els grecs, després de 3.000 anys de viure-hi, en
van ser expulsats, traslladat a Atenes amb la família als catorze
anys, estudiant a París i Londres, resident, com a funcionari del
cos diplomàtic del seu país, en diversos llocs d'Europa i del
Pròxim Orient, i mort a Atenes en plena dictadura dels coronels, el
viatge de Iorgos Seferis és en certa manera una versió moderna
d'aquell altre d'Odisseu, símbol per antonomàsia de l'exili,
l'aventura i el retorn. Un altre poema del llibre citat, “Sobre un
verso ajeno”, comença així: “Dichoso aquel que ha hecho el
viaje de Odiseo”, paràfrasi del famós sonet XXXI de Joachim Du
Bellay, “Hereux qui, comme Ulysse, a fait un beau voyage”, que
també inspira una de les cançons més belles, per cert, de Georges
Brassens (entre jordis,
treballadors de la terra o llauradors segons l'etimologia grega,
va la cosa).
El
màxim representant de la denominada Generació de 1930, que va
imprimir un gir radical a la fins aleshores hegemònica herència de
Costas Cariotakis (1896-1928), està, però, molt parcialment traduït
al català, llengua en què a penes sabríem citar Mithistòrima,
el llibre traduït per Carles Miralles en 1980 (Quaderns Crema), Tres
poemes secrets, la magnífica
edició que els valencians Jesús Cabezas i Rubén Montañés van fer
per a Edicions de la Guerra en 1993, i els 34 poemes seleccionats i
traduïts també per Carles Miralles per a la seua antologia Set
poetes neogrecs (MOLU, 1988).
Així les coses, doncs, aquesta edició en castellà amb els deu
llibres que integren la poesia completa de Seferis és una ajuda
inestimable per qui, inacapaç de llegir en grec, vulga endinsar-se
en l'obra d'aquest Premi Nobel de Literatura de 1963, amplíssim
traductor de clàssics i moderns, assagista i dietarista i autor
d'una extensa correspondència, a més de poeta.
El
títol elegit pels editors d'aquesta poesia completa, Mythistórima,
que correspon en realitat a un dels llibres, de 1935, també traduït
ací com a Novela,
sembla del tot pertinent no solament perquè a parer de la majoria de
crítics aquest és el seu llibre més important sinó sobretot
perquè suggereix la fusió en la seua poesia entre els elements
mítics de la tradició grega, com el referit més amunt, i la
història contemporània del seu país, característica per què el
poeta grec és sempre vinculat a T. S. Eliot i el seu mythical
methode. I és que Iorgos
Seferis no solament traduí The waste land en
1947 i va travar amistat amb el poeta britànic nascut a St. Louis
sinó que referint-se a la seua pròpia obra afirmava en 1936, segons
que reporta Carles Miralles en la seua antologia: “M'he proposat de
descriure, amb una certa coherència, una situació tan independent
de mi com els personatges d'una novel·la”. És especialment
revelador d'aquesta fusió seferelotiana (amb
perdó) el poema IV de Novela,
“Argonautas”, evocació a través del tema mític dels refugiats
grecs moderns i testimoniatge del mateix desarrelament que va haver
de patir l'autor.
Avui que
l'avarícia dels denominats mercats, la imperícia dels polítics i
el descrèdit de la democràcia assetgen ambdues ribes de la
Mediterrània i colpegen amb violència les classes populars dels
seus països potser és bon moment per reprendre les paraules de
Seferis, que semblen del tot dictades per a les tragèdies i les
esperances d'aquests dies: “Un poco más / y veremos florear a los
almendros / brillar al sol los mármoles / al mar romperse en olas //
un poco más, / alcémonos aún un poco más”. Fins a tocar,
almenys, certes estreles de la justícia social, esplendors de la
poesia més imperible.
Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada