false

El Tribunal de Justícia europeu ha dit no a la llei hipotecària espanyola, una altra ratonera legal al servei dels amos de la caixa i els seus servidors governants. La sentència podrà aturar de moment la brutal humiliació dels desnonaments i probablement l'assassinat dels suïcidis emparats per la lletra il·legible de la llei. I tot gràcies a un grapat d'activistes de noms tan evocadors com Ada (o l'ardor) que han aguantat ferms sota el xàfec de la indiferència, el menyspreu de banquers i polítics i la solidaritat dels qui caminen, quan poden, damunt la corda de la crítica estafa. Sort que ens movem per l'escenari europeu, per bé que hi convisquen les llums de la raó i la tradició democràtica amb les ombres voraces dels mercats i la seua maquinària d'escorxar carn humana, i que de tant en tant Brussel·les posa una mica de trellat a la boja descordamenta espanyola. A fi de comptes, Europa és també l'espai on una certa decència encara fa dimitir un ministre britànic descobert en una trola que ací no passaria de mentida piadosa o una ministra alemanya per copiar l'esperit i la lletra d'una tesi aliena. A Madrid, en canvi, Rajoy, meitat home, meitat camaleó, prodigi quasi sobrenatural a l'hora d'afirmar una cosa i la contrària, rep la sentència del no, que és una derrota en tota regla, sense que li caiga a terra el rictus forçat i activant aquells tics pels quals passarà a la història perquè són la demostració palpable de la tensió que provoca l'abismal distància entre el que es diu i el que se sap, és a dir, l'art impertorbable de la mentida que delaten els seus moviments compulsius. Europa diu no als desnonaments, i ja és un consol que la germana gran pare de tant en tant els peus a tant de fatxenda, però per arribar a aquesta doble negació (desnonament deriva de no, Corominas dixit) no oblidem que hi ha hagut prèviament la negació ben raonada del carrer, la resistència dels grups més generosos, que solen ser els més necessitats, el tràgic no dels qui han decidit llançar-se finalment a l'abisme perquè la pròpia vida ja era l'únic que els quedava. No per no és més per més, és a dir, més no. En aquestes ens trobem, eixamplant la xarxa de solidaritat del no, alçant la murada defensiva contra el vent gèlid que ajorna la primavera. I llavors veurem si del no multiplicat serem capaços de passar al gran sí, a l'implícit a tota gran negació, tot envit, esmena radical a la major. Com en el mus: hor dago. I jugar-se-la tota, qüestió de vida o mort.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 de març de 2013.