Aquests
dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb
insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum
God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a
mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites
veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers
benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i
les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre,
determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament
corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte
d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”,
cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de
Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic,
un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones
verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia
cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire
naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais
lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades
populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell
“No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un
testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les
ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a
Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les
ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la
destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la
revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la
memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta
l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la
causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un
ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen
els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de
Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on
preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria
escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més
bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen
arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la
llibertat i una democràcia autèntica.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.
[Foto de Kerim Okten, EFE.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada