Ja se
sap que en temps de rebolica i confusió, d'atur i crisi, les
demagògies, sobretot les d'arrel feixista, hi tenen camp fèrtil per
sembrar i conrear els seus escurçons d'odi, ximplesa i violència.
Com un avís per a navegants, a París acaben de matar Clément
Méric, un jove en el primer any de la seua carrera universitària.
Inevitablement ens vénen al cap Guillem Agulló, Miquel Grau o
Yolanda González, l'assassí de la qual es troba avui perfectament
camuflat en treballs per a la policia i una nova identitat. Cruel
avís per a navegants entre escenes de ràbia i impotència de
manifestants que alcen el puny i entonen el “No passaran” amb una
erre massa suau efecte de la fonètica francesa. Ens el podrien haver
estalviat, l'avís mortal, ni que només fos perquè en aquesta terra
coneixem de sobres les fatxenderies, algunes de resultats letals, de
l'extrema dreta i la permissivitat que hi manté el franquisme legal,
que s'aixopluga en sigles respectables, i el sociològic, que no
solen arreplegar les enquestes. A diferència de la consdescendència
amb què ací són tractades les forces de xoc del poder capitalista,
en la seua versió més estúpida i intimidatòria, a França s'han
proposat –tal vegada per entretenir la indignació que aquests dies
s'expressa en el carrer– prohibir aquest tipus d'organitzacions
violentes. Clar que per prendre'n bon exemple hauríem de començar
per dotar-nos de lleis més decidides en la persecució del
grupuscles feixistes i neonazis, cosa difícil atès que sovint el
terme nazi i similars és aplicat, amb una absoluta manca d'escrúpols
i de fidelitat a la història i la semàntica, en tot de situacions,
idees i persones que no hi tenen res a veure o que fins i tot han
combatut i combaten decididament aquestes ideologies. Però la
indefugible batalla legal, que s'emmarca en un context de
reivindicació d'una memòria històrica sovint burlada i
menyspreada, no pot ajornar l'esforç cívic de la solidaritat
antifeixista, que és la primera taula de salvació dels navegants.
Els fets de Burjassot, per molt que al remat no passaren de ser la
ridícula exhibició de quatre cavernícoles exaltats, i el setge al
seu batle Jordi Sebastià són massa propers per agafar-nos tot això
a broma. El poema de Nicolás Guillén “La muralla”, escrit ja fa
cinquanta-cinc anys, manté la vigència del primer dia. Només
l'acció solidària i decidida mantindrà a ratlla el sabre del
coronel, l'alacrà i el milpeus, el verí i el punyal i la dent de la
serp.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de juny de 2013.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada