dissabte, 1 de juny del 2013

La llapissera

M’agrada la forma popular com els valencians solem dir llapis, llapissera, derivat impecable (i femení, al contrari que en castellà) que ha resistit l’embat del semicultisme llapidera doblant, com pertoca, la s final. Provinent del llatí lapis, -idis, pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli –literalment `pedra atzur´, o blava–, l’eina per antonomàsia de l’escriptura i l’escola, qui sap si per la seua arrel de duresa mineral, és un autèntic supervivent en temps en què la realitat virtual (o realitat irreal, si ho preferiu) està conquistant els darrers territoris de la consciència. Esgrimir aquesta subtil arma de civilització és en certa manera com sospesar una pedra i trobar el fil conductor que uneix l’aprenent del segle XXI amb els mecanismes d’escriptura i memòria que es perden en la nit dels temps i que van a raure a la trèmula emoció que degué sentir l’home o dona ancestral que va traçar uns primers gargots sobre la paret d’una cova o damunt el fang reblanit per la pluja. La mina de la llapissera, el grafit, és en rigor un diamant en brut que posa en net les lletres o grafies que formen les paraules amb què ens comuniquem i enfrontem l’oblit, i pautem el ritme i el sentit de l’experiència, elaborem la pròpia historiografia. Amb la senzillesa dels seus components essencials, el grafit i la fusta, la llapissera sobreviurà a l’ordinador, la tauleta, el mòbil i tots els meravellosos invents que se li posen davant. D’aquesta tenacitat naix la força icònica de la llapissera. Per això, quan els alumnes que avui atenyen l'Ítaca del batxillerat com una illa molt especial del seu arxipèlag inabastable, en plena Primavera Valenciana de fa un any van transformar les humils llapisseres en llances de cartró i les paraules en escuts protectors contra l'agressió a la dignitat i l'escola pública, vaig saber que hi havia motius raonables per a l'esperança. Els qui avui diuen adéu amb un cluc d'ull han plantat una llavor molt poderosa i posat per a les millors fotografies de la recent historiografia de la revolta democràtica. D'altres vénen darrere d'ells disposats a combatre amb similiar il·lusió a les futures Termòpiles aixecant la millor arma, les llapisseres sagrades de la llibertat. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels!

Publicat a Levante, dissabte 1 de juny de 2013.


1 comentari:

  1. Jo no puc llegir sense la llapissera al meu costat, amb què subratlle, anote, faig creuetes o símbols estranys per valorar el que llig —ai, en internet, em cal fer comentaris absurds quan m'agrada algun text. Sense la llapissera, sóc incapaç de "fotografiar" les Muses si, casualment, se m'acosten. Sense la llapissera, la meua "llibertat" seria molt menor. Fa goig veure, doncs, que els futurs guerrers de la llibertat branden la llapissera.

    ResponElimina