El tren

Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A  l'Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d'un futur desitjable impulsat per un present que fa temps que es pinta de gestos de llibertat, de projecte col·lectiu, d'il·lusions de canvis. Si pujar a Barcelona, que solem dir a Alcoi, sempre ha estat com travessar el túnel del temps (i no sempre cap al futur), fer-ho a dos dies de la votació del 9N brinda l'oportunitat de participar en una festa de la democràcia —ni que només siga com a mers còmplices i observadors actius—, l'escac més important que s'ha plantejat a l'Estat i a l'estat de coses de la transició ençà. Tot, però, penja encara d'un fil: d'una banda la manifesta voluntat de votar dels catalans, de l'altra el vell xaruc i malcarat brandant l'amenaça amb el paraigua d'una legalitat injusta. L'obcecació de Rajoy i de tot el que ell representa, inclosa l'abassegadora majoria de mitjans de comunicació espanyols, ha convertit la lluita pel dret a decidir i la independència en la defensa de llibertats bàsiques en democràcia com la de participació, expressió o pensament. No sabem quina carta es guarden els servidors de l'Estat a la mànega ni què faran al remat aquest diumenge. Usar-hi l'as de bastons convertint un cos o altre de les forces d'ordre en furtaurnes o processant el president Mas, entre altres possibilitats, davant els més de sis-cents periodistes internacionals acreditats per al seguiment de la consulta, potser frustraria la votació i seria una demostració de qui mana ací i com, però tot això no faria sinó donar noves ales al procés, ara internacionalitzat en termes de confrontació entre la voluntat democràtica d'un poble i un Estat (més) autoritari. Mentrestant el tren avança, el paisatge es transforma sense canvis bruscos, sempre paral·lel a la mar, anem entrant en un futur que als valencians els provoca indiferència, en la majoria dels casos, però també singulars simpaties. Entre aquests darrers n'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja o ens haja caigut abans, però no se sap mai. Per als optimistes del tren, entre els quals em compte, diumenge, si la consulta és significativament massiva i res no emmerda un procés fins ara impecable, hi haurà un punt d'inflexió. I les coses ja no tornaran a ser com han sigut i són, ací, allà i en el mateix tren en marxa que creua el paisatge d'aquests dos adverbis tan mudables i ens va acostant un futur que ja és a tocar de mà.