El ventríloc

El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d'espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l'auditori, que en aquells moments anava per feina, com sempre, sobreentenia els casos de corrupció fins ara destapats i que esquitxen amb especial tossuderia el seu partit, les institucions de què ell és cap visible (o invisible, això va a dies) i fins el coll de les camises amb què es muda com un margalló, com aquell xapapote de filets de plastilina que ho van acabar emmerdant tot. Se li havia avançat en l'acte de contrició escènica la seua hiperactiva amiga, l'Esperanza Aguirre, de manera que ell, que assumeix com ningú el fet de ser la veu d'un amo implícit que rarament és retratat en família, a contracor i per no semblar menys (catòlic, espanyol i aguerrit) va decidir-se a publicar la ventriloquia del seu perdó. Però si ho fas com qui sent ploure, mentre et desempereseixes i fulleges el Marca o se t'escapa un rot, si ets molt bon ventríloc però un pèssim actor, és inevitable que les teues paraules exciten una mica més la indignació del personal o, en el millor dels casos, que se les emporte el vent. Perquè referir-se a la corrupció sistemàtica d'un règim que s'empara en els beneficis del poder, amb mil set-centes causes judicials obertes, cinc-centes de les quals de càrrecs públics, com errors disculpables perquè tots en cometem, és, a més de ventriloquia barata, pur cinisme, mostra del servei abnegat que Rajoy consagra als qui de veritat manen. I en aquest cas no hi pot haver mitjanies ni maldestres imitacions: s'està amb el sistema corrupte o s'està amb la ciutadania. Sobretot si s'és president d'un govern i es tenen les claus, en teoria, per acabar amb una plaga tan letal com les inicials MR dels papers de Bárcenas. La impossibilitat del règim de renovar-se des de dins i amb els mateixos impostors quedava clarament subratllada amb un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva. A aquestes alçades de la degradació democràtica, el lladronici i la poca vergonya, això no té perdó de Déu, impossible l'ego te absolvo. Tan impossible com esperar dels socis de Camps, Matas, Fabra, Blasco, Cotino i la llarguíssima resta del santoral de la delinqüència organitzada, res més que maniobres dilatòries per continuar en el poder sota el paraigua de la Constitució, la democràcia dels seus negocis i la impotència de la població. El xapapote ja no es pot amagar sota les catifes del vell imperi. Des de Zaplana, que ho va deixar dit i gravat, sabem que aquesta gentola va venir per forrarse. I en això continua, retroalimentant el pecat amb la petició impostada del perdó, brandant el sabre constitucional contra qualsevol exigència democràtica, com ara la del poble de Catalunya, que es prenga seriosament l'escac i mat final a aquest estat de coses. O errors.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de novembre de 2014.]