Llibertat pregunta

Juan Gelman, Hoy. Visor Libros, Colección Visor de Poesía núm. 872. Madrid, 2014.

· · ·

Cada vers de Juan Gelman (Buenos Aires, 1930-Mèxic DF, 2014) és una fiblada de llum, un eco que persisteix molt després d'esvaït el dia. Navegar aquestes aigües torrencials porta a la terra ferma i tremolosa de la incertesa, a la selva incandescent de les preguntes, a la utopia d'un món que proporciona microscopis per mirar el món, a la presència de l'absència, al color pàl·lid del dolor, a la resistència de la paraula que frega, com ningú, com cap altra, les vores de l'indicible. Datat entre l'any 2011 (el de la publicació del seu llibre immediatament anterior, El emperrado corazón amora) i el 2014, el de la seua mort, Hoy ha nascut destinat a convertir-se en el testament poètic de l'autor, un dels autènticament grans de les lletres contemporànies. És i no és una simple qüestió de dates, però, és i no és l'abraç definitiu de la seca que passeja sovint per aquests poemes ("Pensar la muerte cambia a la muerte", VII), és també l'extensió i el pes d'aquest darrer llibre en el munt de volums de la seua obra, la fulguració de tots els temes, motius i recursos que fan originalment vella la seua poesia sense temps i, tanmateix, d'avui mateix, un avui de sempre alçant-se tossut des dels mais. Els 297 poemes d'Hoy escapen subtilment a la imprecisa denominació de poesia en prosa, perquè si bé, com en d'altres treballs precedents de Gelman, n'imiten la forma externa, la disposició sobre el paper que no es trenca en versos i que discorre a caixa plena justificada, el ritme intern, la calculada distribució sintagmàtica, l'ús ben mesurat del punt, la coma i la barra (tan present en la seua obra) i la concatenació trepidant d'imatges que arranquen nous sentits del dir, s'allunyen significativament del bon sentit (en primer lloc gramatical) que sovinteja en el país de la prosa més convencional. Fet i fet, Gelman i poesia en estat pur, les subversions que tenen arrels en el lunfardo bonaerense i les formes de la poesia cantada (el tango, la milonga...), aquells volvidos, moridos, rosas detenidas en lo que no vinió, que expressen l'aposta des dels inicis de l'autor per una poesia que entén el seu compromís social i revolucionari, sobretot, en la cerca d'un llenguatge d'inspiració col·loquial que torpedina des de dins el poder de la paraula envasada en els discursos del poder. Com els seus més o menys coetanis de Sud-amèrica, principalment, Nicanor Parra, Mario Benedetti, Eduardo Galeano, Gonzalo Rojas, Lezama Lima o José Emilio Pacheco, creadors que brillen a una gran altura i que han deixat en la seua insignificància la majoria de les polèmiques a compte de la poesia social que a l'altre costat de l'Atlàntic foren moneda corrent i encara cuegen.

Amb més explicitud que en llibres anteriors, al costat dels motius recurrents de l'absència, marcada amb ferro roent per la múltiple tragèdia familiar, les constants reflexions poètiques sobre la poesia i el llenguatge (significativament el darrer poema del llibre, l'únic que té títol, fa així: "¿Y // si la poesía fuera un olvido del perro que te mordió la sangre / una delicia falsa / una fuga en mí mayor / un invento de lo que nunca se podrá decir? ¿Y si fuera la negación de la calle / la bosta de un caballo / el suicidio de los ojos agudos? ¿Y si fuera lo que es en cualquier parte y nunca avisa? ¿Y si fuera?"), Hoy furga en les entranyes del capitalisme amb l'acer esmolat de la paraula i regala el clam contra la fam, la pobresa i totes les indignitats programades dels nostres dies: "La eternidad es una idea violenta / capitalista / acumular futuro", X, "El capitalismo se olvidó de la fiesta", XXII, "la pasión escribe sitiada por la desdicha general", XLII, "El capitalismo quiere que te olvides de ti", XLIX. I ho fa des de la consciència que "Dios se fue al vacío que dejó su muerte".

En Hoy Gelman ha deixat escrit l'estupor del seu temps amb la neta cal·ligrafia d'un grapat de fermes esperances. I amb elles ens arma les sublevacions: "Desátense la furias del jodido para que el cielo cambie de color y crezcan las magnolias que nadie pudo imaginar. Que se vengan abajo los patrones de la angustia mundial, la luz de sangre que mancha las piruetas del comer", CCLXXXVII, "Hay que barrer el mundo en sucio estado / otra vez ponen huevos de serpiente / viejos", III.

[Publicat a Saó núm. 398, novembre de 2014.]