Temps mort

La persistència del vent del nord (el que acabe d'escriure no és una metàfora) que bufa des de fa unes setmanes està produint en aquest cos moridor (el que acabe d'escriure no és una referència estrictament personal) un parell d'efectes de signe contrari. En el pol negatiu, diguem-ne, l'allargament del refredat de final d'hivern que semblava vençut i que ara ha adoptat la còmica forma de la trompeteria de l'esternut i el so de tuba desafinada de la tos; en el positiu, i amb el permís dels ametlers i els altres arbres d'impàvida floració, l'ajornament de les ardències tèrmiques tan típiques de les falles i, en conseqüència, una minva de la sensació d'irrealitat laberíntica que sol acompanyar-les. Aquest segon efecte només és perceptible, òbviament, si un té la prudència d'evitar les llums i els fums verinosos de les xurreries i mantenir la distància justa perquè el bombardeig de les mascletades li arribe com una remor llunyana o com qui sent ploure. Poca cosa, és cert, però menys és res, i més en els temps que corren (més i menys no són ací adverbis de quantitat). Perquè la resta, que no depén d'un ni de la soferta mare natura sinó d'una suma d'accidents de difícil diagnòstic i pronòstic reservat, la cosa pública, per entendre'ns, giravolta en el mateix punt mort de sempre. Tot i els freds desacostumats i el descarnament floral que anuncia la primavera, quan sembla que hi haurà eleccions als ajuntaments i al Parlament, el panorama és un trist plagi de l'etern retorn, una acció filmada a càmera tan lenta que més aviat sembla una foto fixa i molt esgrogueïda. Algú governa en aquest país? Algú hi exerceix d'oposició? Encara hi ha ciutadania? Perquè les mofes a la democràcia que es fan des dels balcons del poder, lluny de minvar en virulència o dissimular-se mentre es demana tanda a cal jutge, no han fet més que descarar-se aquests dies, malgrat el vent del nord i la primavera, que potser només són virtuals. No ens posem d'acord si el pam i pipa a les víctimes del metro de la senyora batllessa és un símptoma de debilitat, la ranera d'una mort anunciada però no certificada, o bé l'enèsima mostra d'una confiança que el mànec de la paella continuarà a les mans corruptes de sempre (i ja coneixem el poder de predicció de certes confiances). I a la presumpta altra banda? Per ací nuclis dispersos, heroics però desnortats, de resistents a tanta infàmia, sense fil conductor, eco ni prou nombre ni embranzida; per allà partits aspirants al canvi o al recanvi que fa mesos, quan al nostre parer més força s'ha de fer per desallotjar els vells culs de les gastades poltrones, calculadora en mà desfullen una margarida de vots que encara no ha florit i ajornen, en el millor dels casos, l'eixida a la plaça pública on ens han de presentar les seues propostes. Talment com si el temps s'hagués detingut en el punt impossible de la inèrcia (que només té un final: el bac enmig de l'estrèpit), entre un hivern que no se'n va i una primavera que no arriba, un tristíssim panorama. Més em valdria confiar en la màgia, la sorpresa o l'esperança, sens dubte, però vacunat contra la irrealitat de les falles, no puc deixar de pensar que res no es guanya debades i que no és per casualitat si un dia la flauta sona. Tot i que estaria encantat que algú em persuadís del contrari. Massa trampes de calendari té una primavera valenciana que no arriba.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 7 de març de 2015.]

[Foto extreta del blog de ciclisme Pit i collons.]