Del nord que ve del fred

Manuel Bellver, Nord. XVI Premi de Poesia Parc Taulí, 2013. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 167, Lleida 2014.

· · ·

Els nou llibres que integren (més el recull Oli al pedrís, aparegut al número 11 de la revista Aljamia) fins ara l'obra poètica de Manuel Bellver (Sagunt, 1956) són un camí ben perfilat que travessa les diverses formes del paisatge natural i humà, indissolubles en la poètica del nostre autor. És curiós rellegir-ne els primers trams a la llum d'aquest Nord d'avui. En un procés com més va més despullat, més essencialitzat per la sensibilitat i el pensament de Bellver, tots els motius que han anat desplegant-se i concentrant-se successivament ja són nítidament presents a Dies després (1997): els elements de la natura (la muntanya, el bosc, la neu, la pedra, els noms d'arbres i plantes…), el silenci, el camí, la soledat, la quietud, el pensament, el buit… i també el nord. Però acomplerts uns primers deutes vitals amb la memòria, uns quants i significatius homenatges personals, aquella relativa discursivitat del llibre inaugural va anar dissolent-se (concentrant-se) en allò que serien els trets més específics de l'escriptura de l'autor i que ja vam tenir l'ocasió de descriure a compte del llibre Estrats (2009): «el trencament de la linealitat discursiva, els `mots en llibertat´, l'aposta tipogràfica, la perspectiva espacial del poema instal·lat, negre sobre blanc, sobre la plana, amb la seua poètica del silenci, la condensació conceptual, l'escriptura sintagmàtica». Parlem de camí, aquesta metàfora universal amb què intentem perfilar un itinerari, un recorregut, una trajectòria poètica i vital («Res no em deslliga dels camins», Dies després), però en Nord i els llibres anteriors se'n nega l'existència insistentment: «no hi ha camins», hi ha caminar, «caminar per sense via / sense obrir via tampoc», i la possibilitat, doncs, de «caminar aquesta neu» o «caminar el dubte», hi ha el moviment aparellat a la quietud («avançar en la quietud»), les passes que encaminen al silenci o al no-res. La poesia de Manuel Bellver és rica en aquestes paradoxes de llenguatge (o de llengua pautada, de gramàtica construïda i constrenyida pel sentit comú) que la seua poesia resol en harmonies i equilibris, en una visió més profunda de la realitat, estretament lligada a la pràctica de la meditació i la filosofia i l'art zen. No hi ha camins traçats ni petjades per seguir que ens guien en el nostre caminar. La neu caiguda del fred, gran mirall de la vida, ha pintat de blanc les diferències, ha assuavit el pes de la llum i ha inventat la cruïlla i el viarany, el trofeu del dubte: cal inventar-se, machadianament, el camí caminant, cal començar tothora des de l'origen. És això ser i no ser alhora, recrear-se des de l'oblit, des del buit, des del silenci? Sense camí, ni llengua, «la llar de la llengua» («abans de dir / desdir-se»), perquè cal «alliberar les adherències / del llenguatge» i «res no és paraules». Només així, acceptat l'instant i la renúncia, són factibles tots els camins, i en «aquesta reverberació» parlarà «el sense llengua» en un «fèrtil silenci». «Saltar el setge» (d'allò donat i que ens empresona: el camí, la llengua) és potser l'«única resposta» (Dies després).

Però hi ha Nord, direcció, sentit, hi ha el desig d'orientar-se inventant el camí del caminar, hi ha una pedra al bell mig (la primera part del llibre, de vint-i-tres composicions), símbol del silenci, de la concentració matèrica, del temps alentit. Hi segueix circular, un moviment de preguntes en nou composicions en forma de cercle, miralls del jo i del tu ajustats entre signes d'interrogació i portes de dos punts que obrin altres portes de dos punts que… I arribem a la secció final de catorze poemes, kaamos, el nom en llengua finesa de la nit polar que s'estén de desembre a gener dins els territoris del cercle polar àrtic i que durant quinze minuts cada dia (o cada nit?) tiny de color blau cel i neu: «floc a floc / nega / neu la neu // en desdir-se / la neu es diu /// negra neu» (IV). Amb aquestes reflexions, d'origen eminentment plàstic i vocació filosòfica, sobre la llum i la foscor, el dia i la nit, el morir i el nàixer, el temps sense temps, el desert i el buit, l'escriure amb l'esguard dins la foscor, es clou aquest llibre extraordinari. Per a qui el sàpia respirar, sentir, caminar, silenciar, contemplar, qui sàpia desdir-se abans de dir-se'l. I així el poeta que inventa la llengua, recreant-se, neu sobre neu, va fent via en el seu paisatge de solitud i muntanya, resumint per a tots els ecos on naix l'alegria.

[Publicat a Saó núm. 402, març de 2015.]

[Manuel Bellver a la seua casa d'Albalat dels Tarongers, el 7 de març de 2015.]