Patrimonis

El ministre Wert l'inefable acaba de traure's de la mànega una carta arnada en forma de projecte de llei que han aprovat el PP i la seua sucursal navarresa, UPN. L'oposició denuncia que sota l'excusa de la gestió de propostes a la Unesco per a la declaració de Patrimoni Cultural Immaterial, el projecte pretén limitar determinades normatives autònomes i obrir la porta a la imposició de les corregudes de bous a Catalunya, on des de fa uns anys hi són prohibides. La insistència d'alguns a quadrar el cercle afirmant la inexistència d'un nacionalisme espanyol (d'arrel imperial i autoritària, per ser exactes) es revela com una fal·làcia cada vegada que obris el diari, respires o passeges en bicicleta. De quina altra manera podríem entendre la malaltissa obsessió per convertir el que certa gent considera una festa en la Fiesta Nacional? Concedim que això que ampul·losament anomenen tauromàquia pogués entrar, no sense calçador, en la vaporosa definició de cultura, que ja és molt concedir. Però immaterial? De no ser que la sang i el dolor de la tortura inflingit festivament a l'animal, que és tot carn sense ànima, no siguen pura i simple matèria. El problema del nacionalisme espanyol majoritari és que només vol ser europeu a l'hora de parar la mà però no per assumir-ne els valors culturals, on malament encaixa la crueltat taurina. Però en aquest nou xou protagonitzat per Wert i companyia potser això és al capdavall el que menys importa. Fins i tot al preu, una vegada més, de fer un ridícul planetari proposant els bous com a Bé d'Interès Cultural, del que es tracta en realitat és d'imposar-nos-els, de demostrar qui mana, de violentar la voluntat majoritària dels altres (nosaltres). Avançant-se oportunament als anhels dels amos de Madrid, principi i fi de la política autòctona, el Govern Valencià ja remena la seua llei d'identitat. Els uns i els altres, serps d'idèntics ous, són partidaris de les identitats forçades, dels saraus únics, grans i (ehem!) lliures. Aquest plat nacionalcatòlic, xiquet, te l'has de menjar si us plau per força, com una religió per decret a les aules d'un estat laic. De res no ens valdrà argüir que, excepte potser en les quatre festes de guardar, l'espectacle dels bous a la plaça siga un negoci ruïnós a més de cruel i lamentable, perquè això ho diem nosaltres, un país de mercaders i treballadors que sabem el que costa guanyar-se les garrofes. Els perd, a Wert i parentela, l'anacrònica virulència. Si en comptes de vèncer, d'aplicar el sadisme institucional sobre els soferts contribuents perifèrics, intentassen convèncer-nos, potser el seu uniformisme hauria triomfat ja fa segles. Al capdavall ja tenen el control remot del futbol, la Gran Armada mediàtica, les arques de l'estat, l'Espanya radial, i el cocido madrileño, les porras que es mengen els xurros de tota la vida, els churros xurriguerescos, el café solo o cortado. Les corregudes, a Las Ventas i la Maestranza, que el món ja té el Misteri d'Elx, els Cants de la Sibil·la, el Tribunal de les Aigües o la Patum de Berga com a patrimonis (aquests sí) culturals immaterials de la humanitat. I la festa, totes les festes, sempre ha d'anar a compte del fester.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 14 de març de 2015.]