Després
d'uns dies al Pallars Sobirà, amb temps fresquet i assolellat,
tornem a València el dia de Sant Josep, hores abans de la `cremà´.
A mesura que avancem per la carretera des de l'Alt Pirineu, l'oratge
es fa més rúfol, amb núvols i vents forts. La breu estada a la
Vall d'Àneu ens ha estalviat els habituals maldecaps de les falles,
el trànsit col·lapsat, els carrers tallats de la manera més
absurda i arbitrària, aquesta lletjor exhibida amb total impunitat,
la burrera girada com un calcetí i convertida en propaganda xapera
pels qui hi viuen sense complexos, amos de tot o súbdits
panxacontents del menfotisme més denigrant. A l'entrada de la
capital, les primeres desviacions capritxoses de trànsit que cap
vehicle no es pren la molèstia d'obeir. No sembla sinó que aquestes
dates siguen l'excusa ideal perquè ningú no complesca les normes,
començant, òbviament, pels de dalt. Les falles o la supressió del
civisme, és aquesta
la fórmula perquè no
esclate arreu alguna cosa més que molestos masclets. Us deixarem fer
l'animal mentre no poseu en perill el nostre domini, mentre no
qüestioneu que ací l'única politització de la festa que val és
la que emana de la Junta Central Fallera: el missatge subliminar de
tota la
incívica parafernàlia. O no tan subliminar: aquella fallera que en
la Cavalcada del Ninot va denunciar un president de falla fotografiat
amb la bandera espanyola en la variant més fatxa i inconstitucional
i que ha estat sancionada per l'autoritat competent amb la prohibició
d'assistir als actes oficials. Les falles, ai, un any més girant la
clau que obri la porta d'una primavera que potser, amb una miqueta de
sort, pot començar a dir adéu a certes
coses. Raó de més, pensen els de la paella pel mànec, per extremar
el zel del control dels súbdits i els (pocs però bons) subversius.
Sant Josep, en fi, amb vents que potser convertiran el gran incendi
d'aquesta nit en una activitat d'alt risc en què el sofert cos de
bombers, acostumat a les hores extres, haurà de fer mans i mànegues
contra les flames enfurides. Tancats a casa, amb pany i forrellat,
resistim l'algaravia dels petards amb què aquests dies es pauta el
preciat silenci, un
buit metafísic entre dos esclats. El
desacostumat fred d'avui, però, tindrà
la virtut d'apaivagar una mica les ardències del personal, cosa que
demà agrairà el mobiliari urbà (i l'estratosfèric pressupost
municipal que s'encarrega cada any de reparar el vandalisme
planificat de les entranyables
dates). Els farmacèutics i els fabricants de peces d'abric (i el
gremi dels paraigüers i el de les botes d'aigua, que han aplaudit el
permís de l'autoritat competent perquè les falleres en poguessen
fer ús per completar la indumentària oficial: llàstima de fotos
que m'he perdut) estan també d'enhorabona. Amb una certa enyorança
dels cants dels ocells, dels alegres
corrents d'aigua, dels prats verds i les muntanyes nevades del
Pirineu, i del silenci, sobretot d'aquell silenci ple de les veus
harmòniques de la natura, només és qüestió de deixar passar unes
hores i que escampe el vendaval. I demà, sí, ja serà primavera. A
veure si tenim sort.
[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 21 de març de 2015.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada