El cosí

Se'n diu cosí germà perquè d'alguna manera s'ha de dir, per molt que, com tot sovint passa, les paraules a penes delimiten un sentit notarial relatiu a pertinences, parentius, idetintats, ple d'inexactituds, de certes coses. Bé, era fill d'una germana del pare, cosí germà en rigor, ni germà ni simplement cosí, tal volta perquè pels atzars d'una vida compartida amb molts parèntesis, el nom que més bé li hauria escaigut fóra simplement el d'amic (amb perdó de taula). Era el cas que aquell cap de setmana, després de molts parèntesis sense veure's i moltes penalitats sofertes en la discreta distància de la bona amistat, el cosí germà, és a dir, l'amic d'infantesa i de primera joventut, havia pogut fer un apart en els seus parèntesis i visitar-lo en aquell espai primigeni de les experiències compartides, aquella platja de tots els inicis, al fons de la qual encara sonava una remor harmoniosa de pedres arrossegades pel moviment incessant de les ones, per molt que l'avarícia constructora havia fet mans i mànegues durant tots aquells anys per endur-se en la seua febre vertiginosa una memòria tan prima i vigorosa com un fil de pescar. I a això van dedicar la major part del temps del parèntesi, amb l'ajuda inestimable d'algun amic veí compartit, a sarzir amb les paraules la xarxa tènue d'una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent. Van recórrer, després de les ablucions que pertoquen al reencontre amb el pare o mare nostrum (de tu, de mi, d'ells, de nosaltres), el caminet de les vil·les antigues, conservadores dels noms inicials, Vora Mar, Mi Casita, Vil·la Àngela, Mar i Cel, Vil·la Maria, Vil·la Emília, i la sumària evocació de les que havien cedit terreny a les noves construccions d'apartaments i el repàs frugal de les vides dels seus moradors, vius o finats, però encara dansant en silenci enmig dels remolins de la consciència i la memòria. No faltava qui deia que aquella revisió exhaustiva de llums i ombres era una gimnàstica essencial per conservar un mínim estat de forma, encara que només fos la de la sempre esmunyedissa ànima moridora (amb perdó de taula). La visita a la capital de la comarca i el seu mercat exuberant i ple de vida (passe'ns el lector el pleonasme) formava part del ritu iniciàtic que consistia a sarzir els fils prims de la memòria (van deixar la visita al Cementeri dels Anglesos, que el cosí, germà o amic no coneixia, per a futurs parèntesis). Afermar els nusos de la xarxa que els unia al passat i donava consistència al present no fou l'única ni principal comesa del parèntesi: aquella visita tenia per fi, també, eixamplar la terra fèrtil de la complicitat, tasca fàcil quan hi ha ben repartides menges, vins, utopies i algun mite literari sorprenentment compartit tot i els paranys dels anys i la distància. Cada u tornaria, inevitablement, a les seues dèries i delits, a les distàncies i al silenci. Però no era el foc d'aquella trobada el caliu per a noves cites? La certesa d'aquell nord remuntava amb les paraules