Déjà vu

Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d'ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d'aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d'un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d'una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe'm el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l'escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l'espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m'agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d'ebullició dels afectes que tan bé s'expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l'estima, d'una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D'aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l'obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 26 de desembre de 2015.]

[Fotografia d'Emili Vilamala publicada a l'ara.cat.]