Allò que roman

Isabel Robles, Les sabates i altres poemes. Premi Ibn Hazm Ciutat de Xàtiva 2013. Bromera poesia núm. 108. Alzira, octubre de 2014.

· · ·

«Tot el que dura costa de guanyar; / tot allò que roman deixa solatge». Aquests versos pertanyen al poema «Paisatge càrstic» de la segona part, Més que literaris, del llibre que ressenyem i podrien funcionar com a divisa per entendre com Isabel Robles concep la seua escriptura, o l'escriptura en general, en tant que procés i com a punt d'arribada, com a aconseguiment i fixació. Per molt que el poema citat evoca unes lectures públiques de poemes a l'interior de les coves d'Arrikrutz i Vilenica, casos particulars i ben concrets, com sol passar en la poesia de la nostra autora la maniobra poètica rau precisament a elevar a categoria i generalitzar certes anècdotes i experiències vitals, sovint recreades amb tot luxe de detalls en els poemes. Els processos geològics, tan lents en termes humans, i les lleis de l'erosió encarregades de motllurar les entranyes de la terra amb les formes més belles, suggereixen la lentitud i bellesa mateixes de l'escriptura. A la cavorca convertida en «metàfora d'aquell úter matern» vibren les estalactites del llenguatge humà, les paraules, entre espectaculars formacions geològiques, una conjunció que remunta el riu del temps en un sentit també històric i que recrea efímerament un retorn als misteris inicials, als llocs primigenis de la humanitat.

A propòsit de l'aparició en 2009 del Llibre dels adéus ja vam tenir ocasió d'escriure (Saó núm. 339, de juny de 2009) que «el llenguatge poètic és per a Isabel Robles més sovint una eina de prospecció analítica de la realitat (i en ajuda d'això hi ha el distanciament crític de la ironia) que d'emotiva afirmació, tot i que de vegades aconsegueix una síntesi entre ambdues perspectives». A la vista de Les sabates i altres poemes no sembla sinó que aquelles impressions es confirmen ara. En aquest sentit, la poesia d'Isabel Robles (Alhambra, Ciudad Real, 1948) se situa una mica contracorrent de les tendències hegemòniques actuals, tant de la poesia feta per homes com de la feta per dones, i s'acosta a la de, per exemple, un Gabriel Ferrater, més segurament pel camí de les preferències compartides per la poesia anglosaxona. Així sovint els poemes d'Isabel Robles es construeixen com assajos breus que, a partir d'una experència narrada/evocada, plantegen una proposta moral. Si en els plats d'una balança imaginària (i segurament massa tòpica i reduccionista, però útil per al nostre propòsit d'ara) col·locàssem en un costat l'emotivitat d'arrel més o menys romàntica i en l'altre la racionalitat il·lustrada, no hi ha dubte que la balança es decantaria pel costat d'aquest segon plat, amb la qual cosa el pensament feminista que es troba en l'epicentre de la sensibilitat i de la creativitat poètica de l'autora ha aconseguit negar el tòpic que assimila la poesia femenina amb la sensibleria més o menys explícita o amb la manca d'intel·ligència i de profunditat intel·lectual. Perquè la d'ella és precisament una magnífica mostra de la poesia entesa fonamentalment com a eina de coneixement, de prospecció, d'indagació en la realitat pròpia i en la circumdant, més que no pas una manera més o menys elegant de satisfer el desig o la pulsió expressiva. No hi ha ací a penes lloc per a la improvisació, la troballa fortuïta o el joc balder (narcisisme que l'autora ja atacava explícitament en l'anterior llibre) que de vegades tant enllegeixen les construccions poètiques, ni per als fantasieigs del que presumptament fuciona, és a dir, ven i pretén passar gat per llebre. Al contrari, dreta damunt la terra de la realitat amb unes belles sabates, Isabel Robles escriu amb delicat sentit de l'austeritat i l'equilibri, sense estridències ni havent d'alçar innecessàriament la veu, atenta a construir la perdurabilitat poètica amb els maons del coneixement i la intel·ligència i completament aliena als mel·liflus cants de sirena que fan naufragar tantes naus. El lector agraeix la suavitat d'una dicció plena de saviesa, equilibrada i profunda. L'emoció, que hi és (no hi ha poesia sense emoció) i a dojo, és sempre controlada pel principi d'austeritat i equilibri de què ara parlàvem, puix que és aquesta l'única manera de fer-la productiva, perdurable, alliçonadora i compartible. Llegiu amb atenció en especial aquestes peces mestres que són poemes com «El primer vol», «Sabates a la vora del Danubi», «Les sabates al metro» o «Reminiscències». Hi tenim solatge dens per fruir bona cosa i una veu que guanya en precisió i potència a cada nou lliurament poètic.

[Publicat a Saó núm. 409 de novembre de 2015.]

[L'autora en una lectura poètica al casal de debat Els Quatre Gats de Meliana. A l'esquerra de la imatge, Montserrat Anfruns.]