Antoni
Prats, Encara. 6è
premi Ciutat de Torrent 2013. Tabarca poesia núm. 5. Sedaví 2013.
· · ·
Al
llibre d'Antoni Prats (Sueca, 1946) que avui comentem va seguir el
mateix any 2013 l'antologia El llarg solatge,
publicada per l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta. Es
tractava d'una àmplia mostra dels nou llibres editats pel poeta
entre l'inicial Epigrammata (1981)
i La joia (2010).
Paral·lelament al seu treball poètic, Antoni Prats ha desenvolupat
una important tasca dins el camp de l'assaig literari, sovint
realitzada a recer de la revista L'Aiguadolç,
que va dirigir entre 1985 i 2012. Fruit d'aquesta labor crítica són
els estudis d'autors com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Josep
Iborra, Jaume Pérez Montaner, Emili Rodríguez-Bernabeu, Bartomeu
Rosselló-Pòrcel i, especialment, els dedicats a Salvador Espriu,
poeta que ha antologat i sobre el qual ha publicat el volum Salvador
Espriu o la fidelitat als orígens. Literatura i Pensament (2013).
Encara,
el seu desè poemari, corona de moment una fèrtil, constant i
brillant trajectòria literària. Imprès en l'adverbi de temps del
seu títol, el llibre és en essència una reflexió sobre el pas del
temps i l'instant que fuig, un balanç vital fet des d'una mirada que
s'eixampla en l'ara i l'encara de l'escriptura i que recorre el
paisatge d'allò viscut, l'íntima victòria, sense aldarulls, d'una
persistència. Aquests poemes alcen una veu que cus, per donar-hi
sentit, els fils multicolors d'una existència que el poeta exalta,
amb els seus clarobscurs, des de l'altura moral de qui se sent agraït
i que ha aconseguit finalment estar en paus amb ell mateix. Devem
potser a aquesta sobrietat la sensació de veritat poètica que els
poemes ens transmeten, pautada per una dicció construïda amb
lluminosa i senzilla elegància. La vellesa és, de vegades, el
plàcid territori d'una saviesa guanyada a pols, un encara
que brilla sense defallences.
Dividit
en quatre seccions, conté la primera d'elles deu poemes sense títol
que sota la forma de l'autodiàleg ens parlen de la constatació del
pas del temps, feta serenament, en el mirall d'«antigues
coneixences», de «ciutats que vas compartir», «presents per les
absències». Ara (encara) per fi «la dama enquimerada, sempre jove»
(la poesia) es presenta amb paraules «més nues», perquè han
quedat arrere com un llast els circumloquis, sembla dir-nos. I
malgrat que «tot flueix», canvia «i es fa fonedís», el poeta pot
agafar-se als «guanys aconseguits» tot reconeixent que «al recer
de les paraules, / fins ara la tardor t'ha estat benigna».
La
segona part, integrada per catorze poemes, concreta en un hàbil
moviment de càmera les perspectives generals de la primera part en
primers plans centrats en records del passat i en reflexions que des
de la immediatesa del present vénen a insistir en l'assumpció del
pas del temps i en el balanç vital. Són sovint imatges de la
infantesa, com en «Sant Josep, 14», probablement el carrer de Sueca
on l'autor va viure i on encara
ressona el tecleteig insomne («i, en passar per davant la reixa / de
la casa del sant, s'oïa / alguna màquina d'escriure») d'un Joan
Fuster no esmentat però record d'una sonoritat plena de simbolisme
que comparteixen no pocs escriptors locals. «Besalú 2011»,
«Valldemossa 2012» o «Posta de sol a Finisterre» són
instantànies de sengles viatges on es reflecteix una vegada més el
pas del temps.
Els cinc commovedors poemes de
la tercera part tenen com a tema la mort del fill. «Pantocràtor»
és la imatge d'un déu que governa «com el millor dels dictadors»
i serveix com a preludi a l'expressió del dolor d'aquesta pèrdua,
aquesta «gotera» que omple incessantment la safa del record i que
de tant en tant s'ha de buidar, una pena per a la qual no hi ha nom.
El poeta s'emmiralla en un «Noè embriac», tot i que no té un fill
que el puga compadir. En «Tsunami», que clou la secció, el dolor
íntim es confon amb l'universal i fortuït de les forces naturals i
amb l'«adversitat que arreu tenalla».
Arribem
per fi a la quarta secció, de deu poemes, que tenen com a motiu
central la celebració de l'amor i en els quals el poeta s'adreça a
la seua estimada. Introduït pel conegut vers de Wislawa Szymborska
«Demano perdó al vell amor per tenir el nou com a primer», els
poemes eixamplen, concretant-se en la plenitud amorosa, la gratitud
que des de la «tardor» o a «posta de sol» s'expressa per la vida
viscuda i que, a través de poemes magnífics com «Amants» o «A
Baucis», desemboquen en la declaració final: «tot plegat ha valgut
la pena». Com val la pena resseguir atentament la serena bellesa que
Antoni Prats ens regala amb el seu Encara.
[Publicat a Saó núm. 414, abril de 2016.]
[L'autor, en primer pla, en un sopar literari el setembre de 2011. Del blog de Francesc Mompó Uendos, Greixets i Maremortes.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada