Zombies

Ho confesse: em vaig esgolar pel túnel del temps, que és el que tard o d'hora acaba passant-li a totdéu. Quan vaig recuperar-me del bac la Ciutat encara era allà, com els passa als que es desperten i comproven que un dinosaure vegetarià (altrament se'ls hauria cruspit feia temps) havia estat vetlant el seu son immemorial només per desafiar les imprevisibles lleis de l'evolució, amb uns ulls com unes targonges i tan sorprès com ells davant aquell miratge. Tot en aparença continuava igual, res no indicava que ja em trobava caminant sense una destinació concreta en ple territori futur. Alertat pel que havia vist en tantes pel·lícules de ciència-ficció, sabia que l'aparent normalitat era la clàssica trampa que amaga la invasió massiva d'éssers extraterrestres. Sí, era evident, aquells vianants externament idèntics als antics humans que travessaven un carrer, s'aturaven davant el semàfor en roig, feien runing (havia escoltat que ara se'n deia així), prenien cerveses en les terrasses dels bars gaudint del sol primaveral o conduïen els seus vehicles, eren invasors d'una remota galàxia i aprofitarien el mínim descuit per llançar-se'm al damunt i abduir-me. Bé devien haver sobreviscut, em deia en la meua commoció, persones de carn i os, mortals dels de tota la vida, però on s'amagaven i quants en devien ser eren qüestions de moment inabordables. Allà per on passava i arreu on mirava era ple d'individus de la raça dominant que havien pres la forma d'homes i dones de mitjana edat, xiques solitàries, turistes que consultaven plànols, xiquets a l'eixida de l'escola, policies patrullant els carrers. No, no era que no poguessen doblegar el dit menovell, ni que els sorprenguesses de sobte engolint-se una rata amb pèl i tot mentre tornaven per uns segons a la seua forma original de fastigosos rèptils, ni que de la seua mirada absent eixissen raigs làsers, no, la ciència-ficció té els seus límits. Era una cosa més difícil de definir, que surava en l'ambient, imperceptiblement anímica i m'arribava amb la certesa irrevocable de les olors. Passava entre ells (m'esborrone en recordar-ho) com una ombra, ningú no reparava en la meua presència. Tant d'embadaliment, tanta indeferència no podia ser sinó una calculada maniobra de simulació mentre esperaven que, cansat de voltar enmig d'aquell gel de temps detingut, abaixés la guàrdia per liquidar-me. Els vaig anomenar zombies en la meua conversa amb mi mateix (no sé què hauria donat per haver-me trobat llavors amb una criatura humana i poder parlar-hi!) perquè tot i que no hi tenien res a veure, no vaig trobar una paraula més precisa per a aquell fenomen nou. Vaig recórrer el centre de la Ciutat de dalt a baix sense trobar cap rastre dels antics pobladors tot i que intuïa que als suburbis encara hi devien quedar nuclis humans que organitzaven la resistència contra l'invasor. Però encara me'n trobava molt lluny i ja em flaquejaven les cames. La presència dels extraterrestres que caminaven sempre mirant el seu mòbil augmentava amb la proximitat de les hores punta (això tampoc no semblava haver canviat). Aliens als perills del trànsit rodat, als encisos i curiositats que abans semblaven sempre renovar-se, als canvis subtils d'oratge, a les mirades d'altres ulls que sabies que eren ulls perquè et miraven, al món més o menys tangible i als vols de l'ensonyament, a les punxades de la gana i el desig, els zombies del mòbil, ubicus i esmunyedissos, muts en la seua campana de vidre, víctimes d'un somriure orat, passejaven la seua asèpsia amunt i avall, simulant per fer-me creure que m'havia convertit en una ombra i, aleshores, atrapar-me per endur-se'm al seu univers virtual sense retorn, al seu món de cotó-en-pèl que esquiva les lleis de la biologia. Havia de fugir d'aquell malson. Se'm tancaven els ulls i em pessigava per no quedar-me adormit. Encara busque el forat per tornar a la màquina que em porte al temps. He d'avisar del parany que ens reserva el futur. No puc fallar-los ara.

[Publicat també el dissabte 16 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]