Segons
sembla el president espanyol
en funcions Rajoy va regalar a Puigdemont, en la recent entrevista
que tots dos van tenir a la Moncloa, un facsímil de la segona part
d'El Quixot.
El quart centenari de la mort
de Cervantes i la proximitat de Sant Jordi, convertit en Dia Mundial
del Llibre gràcies a l'empenta catalana però també al traspàs,
amb vint-i-quatre hores de diferència, de l'escriptor castellà i de
Shakespeare, deu haver inspirat sens
dubte l'elecció d'obsequi
tan pertinent.
Facsímil a banda, però,
podem
llegir
el resultat de la conversa com la
crònica d'un fracàs anunciat. Estava cantat que les propostes que
Puigdemont portava sota el braç xocarien amb la tossudesa d'un Rajoy
enrocat davant l'escac permanent a què és sotmesa la seua
provisionalitat agònica. Ni que només siga a benefici d'inventari i
de la dramatúrgia mínima que exigeix l'activitat política, donem
per bona la recuperació d'una certa compostura. Mirem-nos,
doncs, el regal. És sabut que la segona part de la genial novel·la
transcorre en terres catalanes i a Barcelona, l'única ciutat que
visita el cavaller de la Manxa en tota la seua aventura. És ací on
Don Quixot veu la mar per primera vegada i on, curiosament i després
de l'amarga derrota que li infligeix el batxiller Sansón Carrasco
sota la falsa identitat del Cavaller de la Blanca Lluna, recupera el
seny. Si a la primera part les fantàstiques bogeries de Don Quixot
entropessen tothora amb el trellat de Sancho, que intenta fer-li
veure la prosa eixuta de
la realitat, a la segona és
el seny recobrat pel protagonista el
que ha de dissipar les mentides piadoses que els altres personatges
li plantegen. Descartada la possibilitat que Rajoy haja reparat en
aquestes subtileses de la novel·la i, encara més, que haja trobat
de sobte el raonable camí del diàleg amb
l'acceptació d'un referèndum
vinculant per a Catalunya, el seu regal, fet per impressionar amb la
pàtina sagrada
i intemporal que recobreix la novel·la de Cervantes, conté les
imprevistes qualitats de la pólvora mullada. Puigdemont, com a
representant electe de Catalunya, podria ser el seny desencantat
assetjat per tota mena de
falses il·lusions d'una Espanya en situació de fallida.
L'heroi
cervantià i Sant Jordi comparteixen cavall (que per això són
cavallers), llança i escut, i tots dos lluiten (el segon amb l'ajuda
inestimable de la mà divina) contra els entuertos i
les múltiples formes del mal, gegants, bruixots o dracs. L'anhel de
justícia, la generositat esforçada, l'altruisme enamorat de
princeses (o de vulgars taverneres, tant se val), l'ajuda al
desvalgut, són els ideals que flamegen en els seus estendards. A
Barcelona ho viuran entre roses i llibres, Alcoi es vestirà amb les
millors gales i l'amabilitat i el bon humor es
vessaran a raig. A València
hi haurà milers de manifestants i un concert multitudinari a la
Plaça de Bous, fill a mitges de la perseverància i d'una certa
inèrcia que celebra la diada amb la seua litúrgia previsible, lluny
encara d'aconseguir la
plena forma. Perquè res no hi ha guanyat encara, i l'aparició
victoriosa de Sant Jordi dalt del castell alcoià no serà més que
el repetit
assaig general per a alguna cosa que està per venir. Celebrem-ho en
bona hora, sense falsos llorers ni
excés de boato. La boja rauxa i el seny de Don Quixot, en el seu
debat permanent, i la
màgia de Sant Jordi alçant-se sobre el fang de les misèries. Tots
dos són cavallers dels
somnis amb què l'aventura humana persegueix i de
tant en tant guanya la terra
ferma de realitats més amables. Bona diada.
[Publicat el dissabte 23 d'abril de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada