El
crepuscle de Rita Barberà, que de moment té el cul assegurat per la
poltrona senatorial i el compte corrent alimentat amb transfusions de
7.000 euros públics al
mes, té l'esplendor rància
de les grans folclòriques. Algunes d'elles, especialitzades en
cançonetes racials de sang i fetge i molta gasofa sentimental,
passaven de la glòria a la garjola en un obrir i tancar d'ulls,
generalment amb les mans embrutades en
el tracte addictiu amb el vil
metall, el frau fiscal o el blanqueig de capitals. Això sí, amb
algun torero o galant de cine de mitja capa
esperant-les a l'ombra d'un
cocoter d'illa tropical
ofegant les seues penes
d'amor i fat a base de daikiris i targeta de crèdit, extrems que no
se li coneixen a l'antiga Alcaldessa d'Espanya. Són totes elles
femelles rotundes, de pitram generós, esculpides al gust antic,
castisses filles d'una Espanya obsoleta que encara resisteix en
revistes del cor, casinos vells i bars de carretera on venen
navalles, cassets polsegosos i algun entrepà de pernil o de truïta
de creïlles (que ells anomenen española).
Heroïnes de la resistència en l'ofici i el càrrec, saben
administrar el fervor popular i fer les piruetes necessàries sense
el menor rubor per tal d'alleujar el tedi del veïnat que practica el
xafardeig i la cega devoció en les hores mortes. Quan es jubilen per
imperatiu de la carn que es marceix i la veu que s'apaga, solen viure
del conte del tertulianisme nacional i la premsa rosa i dels estalvis
que proporciona la grandiloqüència del títol d'Espanya. Però a
algunes, com a la Barberà, se'ls enfosqueix
aquesta perspectiva en la caiguda crepuscular, per molt que haja
sigut Musa de l'Humor, li hagen dedicat un parell de pasdobles
fallerils, haja cobrat més que cap polític i exercit de mandarina
absoluta de
València durant vint-i-quatre anys de majories també absolutes. Els
mateixos que l'empenyien i aplaudien com a eficaç postulant del
domund insaciable dels vots, i que encara fan carrera, l'han
confinada a la reserva natural dels paquiderms del Senat, a veure si
escampa la boira. El collar de perles de l'anomenada Alcaldessa
d'Espanya s'ha transformat en el dogal que l'enfonsa cap a l'infern
on l'han precedida els Fabra, Matas, Camps, Blasco,
Rus i tants altres
representants de la ignomínia i la vergonya. Molt bé. ¿Però i els
seus acòlits i aduladors, els reïdors de les seues brofegades, els
admiradors de la seua falta de finesa, de l'ordeno y mando
propi de la seua casta? ¿I els ignorants a qui convenia creure que
aquella valencianía flatulenta
que Barberà tan bé ha representat podia exercir-se, per primera
vegada en la història dels valencians, sense dir ni una paraula en
l'idioma propi
i amb evident menyspreu de la història i la cultura? ¿Permetrem que
governe mai més el populisme indigest que odia la intel·ligència i
administra el narcòtic de la desmemòria per afavorir els negocis
privats? ¿Superarem
mai aquesta ressaca de l'orgia perpètua que ens ha ensorrat el país?
El pitjor d'aquell malson potser ja ha passat, però la lluita contra
les seues causes i els seus efectes es presumeix llarga. I
no és prou que el temps ens faça créixer la barba navegant mars de
vacil·lacions i mitjanies.
[Publicat el dissabte 17 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada