En la solfa i en l'escriure

UNES REFLEXIONS SOBRE LA POESIA D'OVIDI MONTLLOR

1

La cançó que clou l'àlbum d'Ovidi Montllor De manars i garrotades (1977), que dóna títol al disc i fou composta a l'estil valencià de l'u i el dos, diu a la segona estrofa: “Com que la cançó és per a viure / No volem violentar, / Ni en la solfa ni en l'escriure, / Al qui ens ha de perdonar.” Amb la fina ironia que caracteritza el nostre autor, la cançó acaba demanant “l'amnistia,/ la justícia i llibertat / i el dret a l'autonomia” i invocant la intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats. Enmig de la incertesa i turbulències de la denominada transició democràtica, l'Ovidi, fidel a les seues arrels proletàries, ja apuntava els problemes que el canvi de sistema, més aparent que real, deixaria irresolts: “El preu que es paga per viure / Quan més pobre ix més car. / Quan més ric el preu és lliure: / Pots pagar o no pagar.” Aquesta desconfiança en els “nous amos”, compartida, no cal dir-ho, per una part de l'esquerra i de les classes populars, abunda en la seua producció d'aquells anys i seria premonitòria, al capdavall, no solament de les desil·lusions democràtiques que se'n van seguir a nivell col·lectiu sinó també de les penúries i dificultats que aquest artista de veu insubornable hauria de patir en carn pròpia, perquè: “Qui perdona certes coses / Té la vara del manar, / I depén de com et poses / Més o menys t'ha de pegar.” Per força, doncs, les acusacions de l'Ovidi, carregades de raó i sentit comú, de tan òbvies diríem, havien de “violentar” els amos del manar i del garrot, tant en la solfa com en l'escriure –en la música i la poesia, ja unides per sempre en la forma de les seues cançons.

L'Ovidi fou, com s'ha dit a bastament, un artista polifacètic. Ho va anar sent de mica en mica, en una recerca constant de l'excel·lència i la feina ben feta i aprofitant els mitjans que més bé s'adeien a la seua naturalesa rebel i sensible i al seu impuls creatiu. Expressar la vida (la pròpia i la compartida) i col·laborar solidàriament en la seua transformació des de posicions revolucionàries fou, en essència, el propòsit que animà el treball artístic d'Ovidi Montllor.

Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d'Alcoi, que a primeries dels seixantes desplegava una de les apostes més interessants del teatre independent del país, i el posterior trasllat a Barcelona, on vivia el seu oncle l'escriptor alcoià Rafael Mengual. Si l'efeverscent capital catalana li obrí les portes d'un univers ple de possibilitats, la biblioteca del seu oncle l'inicià en la via de la lectura i l'autoaprenentatge.

Compaginant els mil oficis que amb tant d'humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en diversos grups de teatre de Barcelona, l'Ovidi prompte faria el salt –una mica per xamba, un molt per l'embranzida d'aquell moviment que ja era conegut arreu com la nova cançó– a la música, a la cançó. Mentre d'altres s'especialitzaven en una sola direcció, l'Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres, aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al servei d'una forma de fer i d'expressar única i que constitueix la seua aportació major al món de l'art escènica, la interpretació i la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó, al capdavall, són continents units per l'istme de la paraula, extensos territoris de l'art verbal. I això fou aquest artista polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els seus textos i els d'altri, un poeta. Un poeta en l'accepció concreta d'autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la que atorga a la poesia l'autenticitat, la profunditat i la veritat que exigim a tota expressió artística.

Aquest poeta, doncs, havia trobat en la cançó, interpretada dalt de l'escenari i davant el públic, l'àmbit transfronterer idoni (teatre, música i poesia) per desplegar tota la seua força expressiva i contribuir al seu propòsit primordial, canviar la vida, i a ella va dedicar els seus millors esforços mentre les circumstàncies polítiques i socials del país i la salut li ho van permetre. Això fa que el directe d'Ovidi, acompanyat pels seus músics i sobretot pel més constant d'ells, el Toti Soler, constituesca el patrimoni immaterial més important de l'artista, a penes preservat en alguns documents audiovisuals de l'època i en la memòria del seu públic. D'altres vegades tenim prou i massa amb els discos gravats per avaluar la immensa aportació d'Ovidi al món de la música i la cançó.

I si aquesta opció artística, aquest treball de fecunda síntesi, fa d'ell un cas singular en el món de la cançó, hi ha un altre aspecte de caràcter diguem-ne sociològic que el situa com a rara avis en l'àmbit de l'alta cultura (i que el fa volar amb l'estol que conformen, sense esgotar-ne la llista, un Vicent Andrés Estellés, un Salvat-Papasseit o un Joan Brossa, tres poetes molt estimats per l'Ovidi), i que hem apuntat més amunt. L'extracció obrera del nostre autor i la fidelitat al seu poble li confereixen la consciència que, al capdavall, havia entrat en un món tradicionalment reservat a les classes il·lustres i il·lustrades, i que la cultura en majúscules, fins i tot en els casos més ben intencionats, no deixa de ser sovint un flonjo entreteniment, un artifici destinat a falsejar una realitat molt prosaica. No hi ha poeta més refractari a les petulàncies engolades ni a les acadèmies de bones lletres, als tripijocs de les aparences, a les enganyifes mel·líflues i a les excuses de mal pagador que l'Ovidi. El desencís i el desemmascarament de les trampes que llavors ja es covaven (Els banyetes, Una nit a l'òpera, Món divertit, Encara nois, encara, Als nous amos, entre altres cançons), expressats amb dolorosa ràbia o amb l'humor més higiènic, i que tant molestaren –no ho oblidem– i molesten el poder, són un lúcid exercici contracorrent: no debades l'Ovidi era un gat escaldat de la classe treballadora alcoiana.

2

Arribats ací, potser val la pena que ens centrem en el vessant més estrictament poètic de l'Ovidi com a creador de poemes per ser cantats, recitats o llegits i com a impagable divulgador de poesia. En aquest sentit, com tants companys de generació i tants cantautors de les darreres fornades, la contribució d'Ovidi a la poesia presenta un doble vessant: allibera un grapat de bons poetes contemporanis dels cenacles i dels llibres per donar-los al gran públic (o almenys a un públic més ampli), a través de composicions musicals i de recitacions que amb el temps han esdevingut un punt de referència ineludible en l'art de la interpretació vocal del poema. Gràcies en bona part a ell, la fonètica valenciana, articulada amb les modulacions característiques de l'àrea d'Alcoi, ha entrat amb força i normalitat a l'escena i ha donat veu a alguns dels més grans poetes catalans. Ja no cal –i passeu-me la broma– que siga reservat a un valencià el paper de graciós hortolà en la comèdia pàtria.

Només entre els discos gravats aplegats a Ovidi Montllor. Antologia publicats per Dahiz Produccions en 2000 (i irremeiablement, com insinuàvem adés, es deuen haver perdut molts recitals memorables, entre d'altres el que va oferir a pèl a la Casa de Cultura d'Alcoi sobre poetes joves valencians l'any 1985, si no em falla la memòria), hi trobem els següents autors: Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, François Villon-Feliu Formosa, Joan Vergés, Joan Brossa, Josep Maria de Sagarra, Carles Riba, Josep Carner, J. Supervielle i Jaume Subirana.

Així, qualsevol aproximació seriosa a l'obra poètica d'Ovidi hauria de començar per fixar-ne el catàleg complet, sense renunciar a l'escorcoll atent entre els papers personals del poeta, feina prèvia a la necessària publicació de la seua poesia. Amb tot i que el poeta alcoià fou sobretot un compositor de cançons (autor, doncs, de la solfa i de l'escriure), i que això parteix d'unes estratègies comunicatives distintes a la simple operació escriptural de poemes concebuts per a la lectura, no hem d'oblidar aquesta darrera faceta, coneguda en part o totalment gràcies als llibres Ovidi Montllor d'Enrique Cerdán Tato (Ed. Júcar, 1980), L'Ovidi de Núria Cadenas (Tres i Quatre, 2002) i els no consultats per qui açò subscriu Poemes i cançons (Galba Edicions, 1978) i Poemes i dibuixos (Taller Picasso, 1985).

Com escometia l'Ovidi l'acoblament de lletra i música en què consisteix la creació d'una cançó és una pregunta que no em veig amb cor de contestar ara com ara. Partia del poema? Arrancava amb una tonada? És probable, fins i tot, que els camins de composició fossen variables i que en ocasions l'autor hi fes servir, diríem, una tècnica mixta. Tret, però, dels casos en què el text conserva els traços de l'apunt, de poemes escrits a rajaploma dictats per les urgències, d'esbossos per a futures incursions, gosaria dir que la majoria de poemes de l'Ovidi estan pensats per a la cançó. Siga com vulga, Ovidi coneix i estima l'alt valor de la paraula, la seua qualitat com a combustible per al pensament i l'emoció, i s'hi aplica amb humilitat i constància. Meticulós i perfeccionista, com a bon poeta, no s'està de tornar sobre vells temes i de reelaborar-los en un esforç de superació i d'aprenentatge (citem a tall d'exemple la darrera versió d'El meu poble Alcoi, poema-cançó que justificaria una vida). Però tornem a l'inventari de les seues composicions i avancem-ne, per a estudiosos i aficionats més pacients que vulguen completar la present recerca, unes dades quantitatives abans de referir-nos a algunes de les qualitats de la poesia que avui ocupa les nostres reflexions.

La solfa i la lletra d'Ovidi Montllor, a banda els poemes d'altres autors recitats i/o cantats ja esmentats més amunt més 2 cançons de J.M. Carandell i 2 més de Toti Soler, està formada per 48 cançons (incloent-hi La cançó d'Hèctor que apareix a la pel·lícula Hèctor del realitzador alcoià Carlos Pérez de 1982 i El meu poble Alcoi, versió molt personal de la cançó de Jacques Brel Le plat pays), 3 poemes propis recitats i 8 de recitats i cantats, i els següents poemes publicats (més els que es puguen trobar en els dos llibres no consultats): 1 poema dedicat a Apel·les Fenosa (Ovidi Montllor. Antologia, 2000), 1 poema dedicat a Joan Valls (Foc secret, La Forest d'Arana, València 1993), 3 poemes publicats a Ovidi Montllor i 36 que aporta l'edició L'Ovidi. Això ens dóna un total de 100 composicions poètiques ben comptades¹.

Les cançons són, doncs, la part més extensa i substanciosa, més arrodonida, de la producció poètica d'Ovidi. No debades s'hi va guanyar la vida durant un bon grapat d'anys, mostrant al públic el fruit de les seues creacions i gravant discos (amb la responsabilitat que suposa donar-los forma definitiva). Constitueixen, també, la part més coneguda de l'artista. L'edició del seu primer disc, un single de 1968 que incloïa La fera ferotge, Lliçó de sumes i verbs, Cançó de les balances i Cançó de llaurador, i la de l'LP 4.02.42, de 1980, marquen aproximadament els límits temporals on cal ubicar la poesia d'Ovidi (el projecte Verí-good, que cal situar pels volts de 1993, any en què se li va declarar la malaltia, va restar inacabat –tot i que afortudament l'autor va poder gravar la darrera i definitiva versió d'El meu poble Alcoi i enllestir almenys un parell d'altres grandíssimes cançons). Ben mirat, molta feina per a tan pocs anys, dotze, a un ritme de quasi un disc per any. I perquè a partir de 4.02.42 les coses es van girar en el món de la cultura i la cançó catalana (i potser també en molts altres mons), amb els dubtosos pactes per a l'oblit de la democràcia, i aquests peluts subversius que tanmateix no tenien pèls a la llengua, dels quals l'Ovidi sempre en fou abanderat, van haver de plegar els faristols i treballar per uns temps més bons que, si més no en el seu cas, ja no arribarien. Altrament –però això ja no té remei–, no sabem què hauria donat de si la poesia, la cançó d'Ovidi.

3

Una de les primeres coses que captiva de la poesia d'Ovidi, vista en conjunt, és la immensa varietat de tons, registres i formes que presenta. Ja hem apuntat més amunt que la concepció que Ovidi té de la cançó està estretament lligada a la seua condició d'actor, fins al punt que això determina també la forma última que aquesta adopta en tant que lletra o construcció verbal, en tant que poema. Tot hi és, d'entrada, al servei de la interpretació i d'una eficàcia comunicativa que adquireix la seua autèntica dimensió en contacte directe amb el públic a través del cos i de la veu del poeta-actor, mitjançant el disc o el recital en directe.

Si bé tots els denominats cantautors reuneixen en una mateixa persona la condició de trobadors (autors) i joglars (intèrprets) de la cançó, no ho és menys que Ovidi hi introdueix una gamma tan rica de recursos expressius i teatrals que en fan un cas ben singular, un estil inconfusible. Pot ser més o menys fàcil cantar una peça de l'Ovidi, però resulta impossible interpretar-la com ell ho fa, i aquesta és tal volta la prova del que estem dient. Hi ha una part molt important no escrita en la seua proposta poètica i que ens remet a les acotacions de l'escriptura teatral, unes acotacions en blanc íntimament relacionades amb el talent expressiu de l'autor. Per això, uns poemes d'aparença moltes voltes senzilla guanyen en capacitat suggestiva i es despleguen semànticament gràcies a la interpretació. Aquesta qualitat respon, ens sembla, a la manera planera (antisofisticada diríem) com l'Ovidi entén la vida i proposa de plantar-li cara, xafant de peus a terra, reivindicant el sentit comú (de classe treballadora) contra les soflames alambinades amb què es revesteixen els discursos del poder. Més que no pas en la complexitat del missatge, és en l'autenticitat que transmet la interpretació, en el subratllat del gest, on el poeta busca allò que és sentit en comú, la complicitat del seu públic en un marc històric concret, les raons que fonamenten una fraternitat revolucionària. En la poètica d'Ovidi hi ha el convenciment que només sent un mateix i traçant la crònica d'un temps es pot accedir a la universalitat i a la atemporalitat a què la bona poesia aspira sempre.

La varietat de tons, registres i formes que presenta la poesia d'Ovidi es relaciona, doncs, amb la immensa gamma de recursos expressius d'un gran actor. Perquè es tracta –no ho oblidem– de donar compte de la vida, una realitat complexa i infinita, a través de les més diverses experiències que l'individu té en unes circumstàncies determinades. Donar-ne compte per ajudar a canviar-la. L'Ovidi no s'encasella mai en una fórmula exitosa per a l'elaboració de les seues cançons. Tot i que manté unes constants temàtiques i formals des dels seus inicis, en la seua obra es produeix, des del meu punt de vista, un clar in crescendo pel que fa a la qualitat i ambició artística del producte poètic.

En alguns aspectes, no costa d'imbricar la seua poesia dels primers discos amb la que feien la majoria dels poetes de la generació dels anys seixantes, els denominats realistes. L'elecció de fórmules col·loquials i dialectals i en general l'aprofitament dels recursos propis de l'oralitat (molt important en el cas d'Ovidi, que sovint cedeix la veu als personatges que poblen les seues cançons: Sí senyor, Una nit a l'òpera –subtil homenatge marxià–, Història d'un amic, El diluvi, De l'espai no te'n refies mai o Carta a casa, per exemple), la nitidesa en el dibuix del contorn social de cada poema, la senzillesa del missatge, l'atenció a les penúries quotidianes del treballador, el contradiscurs al poder, el despullament del tòpic, són algunes de les característiques de l'Ovidi realista. El seu realisme, però, com el d'altres bons poetes més o menys ubicables històricament en les coordenades del realisme, és molt lliure i personal i experimenta aviat els canvis que es produirien en la poesia a partir dels setantes.

Tot i que sovint l'explicitud ideològica és ben remarcable en els seus textos –citem, per exemple, La samarreta o La cançó del cansat–, amb l'Ovidi no tens mai la sensació del reduccionisme fàcil o la consiga, perquè al fons de tot hi ha l'home amb les seues emocions, la dimensió vitalista i humana com un antídot, l'autenticitat que esperem de la poesia (rellegiu aquella utopia de Serà un dia que durarà anys). Hi ha un altre fet que singularitza el nostre autor en aquest context poètic i que ja hem esbossat unes línies més amunt: l'Ovidi fou un avançat del desencís, un dels primers a alçar la veu contra els paranys de la democràcia. En les actuals circumstàncies les seues cançons es revaloritzen des d'aquesta perspectiva, prova que el seu realisme ha aconseguit traspassar les fronteres del temps (i, ai, de l'espai!).

En la seua evolució poètica, d'obertura i experimentació, de recerca infatigable de l'excel·lència expressiva, em sembla que hi ha un fet crucial: la trobada Ovidi-Estellés. Preferesc parlar de trobada i no pas de mera influència unidireccional perquè es produeix a partir de la coincidència de dos tarannàs poètics i vitals, de dues sensibilitats molt properes, i perquè d'alguna manera tampoc el poeta de Burjassot i la seua poesia haurien estat les mateixes sense la col·laboració de l'Ovidi. Pel que fa a aquest, els LPs del qual vénen a ser com els llibres per als poetes convencionals (pel que tenen de proposta unitària i de germen de futurs treballs, per exemple), els efectes de la trobada amb Estellés apunten des de primera hora, des d'Un entre tants (1972), títol que parafraseja la primera part del Llibre de meravelles, i impregnen moltes de les composicions posteriors, en especial la magnífica cançó Història d'A. Val la pena remarcar-ho tot i la complexitat –que sovint desencadena l'arbitrarietat– que suposa parlar d'influències en el camp de la poesia. Des d'aquesta perspectiva, i a tall d'anècdota, ¿com no relacionar d'alguna manera La fera ferotge amb el poema de José Agustín Goytisolo Érase una vez, malgrat que en la cançó d'Ovidi la faula hi pren unes dimensions paròdiques molt més accentuades? ¿O com no vincular –malgrat ara la immensa distància melòdica– el Perquè vull amb la cançó de Brassens Le parapluie?

Siga com vulga, la poesia d'Ovidi guanya en transparència i en complexitat formal a cada nou disc. Tot preservant les línies inicials, temàtiques i d'estil, s'obre constantment a noves experimentacions i va abandonant alguns tics realistes prescindibles (i n'hi ha ben pocs, tot siga dit). Crònica d'un temps (1973), títol també molt estellesià, amplia els registres poètics i sonors del primer LP, des de l'elegia Als pares amb tota la impotència, memòria dolorosa dels vençuts, a la sàtira d'Els banyetes. El disc A Alcoi (1974), que se situa en l'epicentre de la producció ovidiana i és, al meu parer, juntament amb 4.02.42, la seua obra mestra, és un fecund esforç de síntesi musical i poètica (poeticomusical) a la qual contribueix de manera decisiva el protagonisme instrumental de la guitarra de Toti Soler. Al costat de peces més populars com Una nit a l'òpera o Les meues vacances hi destaca la bellesa d'un vals que, com El meu poble Alcoi, té l'honor d'haver-se constituït en un himne de civisme, tendresa, memòria i dignitat: Homenatge a Teresa. No hi falta tampoc la mordacitat de cançons com Món divertit o Va com va o el dramatisme esborronador (una de les línies ovidianes més destacables) d'una peça com A la vida.

De manars i garrotades i Bon vent… i barca nova!, de 1977 i 1979 respectivament, se situen al bell mig de les expectatives (i les frustracions, com ja hem vist) de la transició democràtica. En el primer d'aquests discos, que recupera dues de les cançons d'Ovidi més antigues que no havien estat gravades però sí cantades en públic quan l'autoritat (in)competent ho permetia, La samarreta i L'escola de Ribera (les arrels i la memòria, un altre dels grans motius de la poesia ovidiana), ja s'hi fa palès el desencís amb temes com Als companys o Encara nois, encara. És ben significatiu, per altra banda, que un fragment del poema Sageta de foc d'un poeta tan ovidià com Salvat-Papasseit, amb poemes del qual el nostre autor havia gravat tot un LP l'any 1975, encapçale i tanque aquest treball en un gest a favor de l'amnistia dels presos que llavors exigien les forces democràtiques. El segon dels discos conté peces d'una delicadesa exquisita com Montserrat o Dos anònims, inspirada aquesta en dos poemes del cançoner popular i que, paràbola sobre la pau i la llibertat, representa una línia de reconstrucció de melodies tradicionals que l'emparenten amb La cançó del llaurador o De manars i garrotades. El títol d'aquest LP ens suggereix, a través de la fraseologia popular, la idea de canvi, de crisi personal (Autocrítica i crítica), la necessitat d'enfrontar la nova realitat democràtica tot mantenint-se fidel a les pròpies conviccions en un esforç de coherència. La primera cançó, Bogeria amb números, dedicada a Jacques Brel, és molt representativa dels jocs fònics ovidians, ja aprofitats en composicions anteriors com El desesperat o Garrotada en swing. La cançó del cansat, que ja hem citat més amunt i que l'autor dedicà a Joan Fuser, s'inscriu en aquella voluntat del poeta de fer la crònica del seu temps i té el valor documental que suposa reivindicar el sentit comú en el context de la denominada batalla de València i el contracolp blaver d'aquells anys d'atemptats i ignomínia (ni esclarits ni dissipats mai del tot).

El disc 4.02.42, gravat quan l'Ovidi encara tenia 38 anys, és una obra de plena maduresa creativa. La solfa i l'escriure d'Ovidi apuntaven ja molt alt. Es troben ací les peces més arrodonides des del punt de vist de l'escriptura poètica i algunes de les cançons més emblemàtiques de l'autor. El sarcasme, que es deixata en antipoemes com Baralla de la vida i jo o la crítica a les flatulències culturalistes de Culminació, línies tan característiques de l'Ovidi, es contrabalancen amb delicadíssimes peces com Balada del pas pel món (la reflexió sobre el pas del temps i la mort és una altra de les seues constants temàtiques), Cues d'estels, Cançó per a dues guitarres i un amor o Tot esperant Ulisses. El talent expressiu i teatral s'hi combina d'una manera magistral amb uns recursos melòdics molt estilitzats. Per desgràcia per a tots, i per les circumstàncies ja denunciades amb coratge i valentia pel mateix Ovidi, l'autor alcoià ja no tornaria a gravar cap disc. El malaguanyat Verí-good, que almenys ens va brindar l'oportunitat de disposar de l'última versió d'El meu poble Alcoi i d'altres dues boníssimes cançons, Si mai de tu m'he d'allunyar i Què et sembla, Toti?, és el brillant colofó a la trajectòria apassionant d'un poeta imperible, el testament d'un artista de llarg alè que viu i viurà en la memòria del seu poble.

[Article fou publicat en el número 23 de la revista Eines de l'IES Pare Vitòria d'Alcoi en el dossier Ovidi transversal, 2009, i en el llibre col·lectiu A Ovidi Montllor. Un temps, una estima, una idea editat en 2016 per Lo Diable Gros i coordinat per Carla González Collantes]

 

1Les dades concretes consignades en aquest article de 2009 es refereixen, només, al que llavors hi havia editat d'Ovidi. El recent llibre d'en Jordi Tormo Ovidi Montllor. Un obrer de la paraula (Sembra Llibres, Carcaixent, 2015), que es documenta a partir d'arxius inèdits de l'autor, dóna a la llum molts textos (apunts i esborranys la majoria d'ells) que no van poder ser tinguts en consideració ací.