Operació Retorn

El pitjor de tornar no seria comprovar que el temps, immisericorde, hagués dipositat una fina capa de pols damunt les coses, ni que les plantes de casa fossen víctimes d'una set salvatge, ni la subjecció a horaris estrictes, ni tan sols el canvi a l'horitzó truncat de la ciutat. Tot això, al capdavall, serien, són coses normals i previsibles. El pitjor fóra l'efecte fantasmagòric del miratge, les coses que vam deixar no han experimentat cap canvi en la nostra absència, com si amb nosaltres hagués fugit també el temps mateix i els seus efectes, una sensació de punt mort pròpia de film de terror. Quan vam despertar de les vacances, doncs, Rajoy encara hi era. Què és real i que no ho és? Repassem les fotos de l'estiu, les postals rebudes (sí, encara n'hi ha que n'escriu i que en rep), els llibres signats en el lloc on els vam comprar, l'entrada d'aquell concert, el plànol d'aquella ciutat. L'estiu fou real, no hi ha dubte, però allò que se'n diu política, aquella farsa protagonitzada per l'esmentat més l'escolanet Rivera (en encertada definició de Tardà) més Pedro Sánchez i alguns actors secundaris més, ha decidit esgolar-se per l'aigüera de la irrealitat, com l'aigua bruta de la pica. És clar que per dissimular-ho les televisions continuen retransmetent sessions d'investidura sense investidura, declaracions de premsa i debats parlamentaris tan anodins que semblen reposicions de l'antic NODO. I quina finalitat deu tenir aquesta aturada en les lleis de l'evolució, aquesta negació fantasmagòrica de la gravetat? Molt senzill, demostrar-nos que no passa res si no hi ha govern a l'Estat, que a Espanya es viu més bé que enlloc (Mariano dixit) encara que augmenten les xifres de l'atur, que el deute siga ja estratosfèric, que l'editorial del New York Times avise dels perills de la interinitat. No passa res, sembla que ens diguen, nosaltres fem el paperet i vostè es dedica a llevar la pols que l'estiu ha dipositat en els seus mobles, a regar les plantes supervivents, a mirar les fotografies i a enyorar la realitat. Ah, i si tornem a fer debats d'investidura sense investidura i convoquem unes terceres eleccions (la tercera és la vertadera), probablement per al 25 de desembre fum, fum, fum, no cal que vinga a votar, que per no arreglar-ho ja hi som nosaltres per un mòdic preu. Volver con la frente marchita etcètera. Al Congrés de Diputats canten tangos. L'espectacle de la irrealitat, però, malament pot tapar la realitat, que té la mania de fer-se evident i aparent a la que bades. El que no entenc és que l'evident col·lapse de l'Estat refundat en la transició no tinga una resposta al carrer, que no se li busquen alternatives, que ens dediquem exclusivament a llevar la pols, a regar, a mirar fotos. Potser és que l'espectacle diari que ens serveixen ens ha expulsat per a sempre de la política i que la realitat se'ns ha fet tan real que ja no té ni somnis ni utopies, només agonia.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 3 de setembre de 2016.]