Se'n recorden, quan en un país anomenat Espanya s'afirmava que
qualsevol idea política es podia defensar per vies democràtiques i
pacífiques? Però llavors ETA va abandonar les armes i els va
agafar, com se sol dir, en boles. Com que l'existència del
terrorisme era una excusa perfecta per mantenir ben engreixada la
maquinària repressiva i uniformitzadora del poder, pau i democràcia
es van convertir prompte en dogmatisme constitucional, un fòrceps
amb el qual enviar a la il·legalitat tot allò que no cabés en una
carta magna [sic] que ja aleshores era paper mullat d'una
època històrica periclitada. Ens estarem de reportar ací els
abusos que els intèrprets de la bíblia constitucional han anat
perpetrant en nom (paradoxalment) de la llibertat, la unitat, la
democràcia i altres paraules santificades del mateix estil. El cas
és que quan l'independentisme català va començar a dibuixar
horitzons tangibles amb una presència massiva i transversal entre el
poble i les institucions de Catalunya, els llops esteparis van haver
de passar de la incredulitat inicial a l'estupor, del menysteniment
orgullós i ridícul a la pràctica sistemàtica de la guerra bruta.
El llop no està acostumat a negociar, només a imposar-se a
queixalades, i com que a més ja és vell i té la dentadura feta un
sentllàtzer, s'enroca en la síndrome del bufat, que consisteix a
negar tota evidència. Mancat d'idees, alternatives i reflexos, el
llop s'esgargamella avisant que l'independentisme és el llop, que
porta violència i enfrontament i que trenca la convivència. Debades
per a ell, que confon interessadament el conflicte i el debat
polítics amb la crispació (el castellà ho expressa molt bé: se
cree el ladrón que todos son de su condición),
l'independentisme ha donat proves palpables de civilitat, pacifisme i
exquisidesa democràtica. La idea que Catalunya es trencava era, en
boca del llop, una profecia que pretenia autocomplir-se, un desig mal
dissimulat, una negació enterca de l'evidència. Aquesta setmana hem
tingut l'enèsima oportunitat de comprovar que la lluita ideològica,
legítima i necessària, es pot resoldre per vies civilitzades, amb
la qual cosa la convivència, en termes de respecte a les idees dels
altres i al seu dret a expressar-les, el bon rotllo diríem, n'ix
reforçada. A les festes de la Mercè de Barcelona hi ha hagut
enguany pregó oficial de l'escriptor unionista Pérez Andújar i
pregó alternatiu independentista de l'actor Toni Albà disfressat de
Felip V sense que s'hi haja trencat cap plat ni dit una mala paraula.
Si els esteparis solen resoldre les seues disputes a garrotades, com
en el cèlebre quadre de Goya, que s'ho facen mirar, però que no
emprenyen els altres amb els seus fantasmes. Feijóo, un altre baró
gallec (i em sap greu sobretot pels gallecs) i successor dels Rajoy,
Fraga i Franco, ha reblat el clau de la demagògia barata afirmant
que no es pot negociar amb «la pistola del separatisme damunt la
taula». I així tornem al principi. Tu demana urnes que ells ja
trauran les pistoles. Quant temps més estaran sense govern i penjats
en la mala llet de la seua inòpia? Nosaltres, en tot cas, preferim
el bon rotllo.
[Publicat el dissabte 24 de setembre de 2016 a Tipografia La Moderna.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada