Dues
coses i mitja destacaria
del previsible (i fullejat desvagadament en titulars i articles de
premsa: la meua paciència lectora no dóna per més) discurs del
monarca en la sessió de revestidura de Rajoy al Congrés dels
Diputats. La primera és l'alineament
estricte amb les tesis del president pel que fa al problema
català, un monòleg vestit (la
cosa va de disfresses) de diàleg sota els auspicis d'un marc legal
on el quadre dels presumptes
dialogadors queda mutilat just a l'alçada de la segona part
contractant de la primera part etcètera. És a dir, que de monarquia
o independència (o llei antitaurina, o de pobresa energètica, o…)
no se'n pot parlar perquè la llei i els qui la fan no ho permeten.
Si Felip VI fos la Reina de Cors d'Alícia en terra de
meravelles hauria ordenat Cut
the head! mirant cap al nord-est
i així ja ens hauríem aclarit. Però Felip és fill de Joan Carles
i cada vegada s'hi assembla més, sobretot en les grans ocasions dels
discursos petits (es veu que els escriptors que viuen a l'ombra reial
tenen un treball a prova d'abdicacions i altres
sotracs). Però el moment
estel·lar arribà quan el debutant es referí a la corrupció, així,
en general, potser sense advertir que això era com esmentar la corda
en casa del penjat, i la corona i l'uniforme de gala i ses
emocionades senyories i fins la nina Leticia, cada dia més
inexpressiva i eixuta, i les infantetes que seien impassibles i la
casa reial saudita allà
lluny i… començaren a
tremolar. En aquell moment es pogué veure entrant a l'hemicicle
l'espectre de Joan Carles amb vestit d'explorador, com acabat
d'arribar de
safari i disposat
a revelar les raons de la seua abdicació al poble sobirà allà
representat. Per sort el
colofó o mitja cosa pronunciat en les altres llengües d'Espanya
(gràcies) serví per dissimular el lapsus i seguir amb la cerimònia
sense que la sang improbable de la poca vergonya arribés al riu
impossible de la coherència. Fins ací el de sempre, parafernàlia i
litúrgia d'un poder autista, besamans i tutejos en la intimitat dels
còctels, desfilada per una Carrera de San Jerónimo vetada
al fervor popular, el joc del monopoli dels partits de l'ordre i
les raons d'estat. Entre els retallats del quadre del monòleg els de
Pablo Iglesias, Alberto Garzón i Xavier Domènech, que es van
estalviar l'aplaudiment d'aquella mena de veu en off corporificada en
el Borbó, els valencians de Compromís i els incorregibles d'ERC i
Bildu, que van declinar la invitació. I la bandera republicana d'un
senador que es va passar tota l'estona davant els nassos del rei i
que des del seu silenci immòbil posava almenys una nota de color en
la
soporífera reunió. Demà farà quaranta-un anys que va acabar-se de
morir Franco. Llavors vam creure que aquell «atado y bien atado»
era una de les acostumades hipèrboles del règim. Ara sabem, gràcies
a l'entrevista de Victoria Prego a Adolfo Suárez que emet La Sexta
Columna, que també el referèndum per la república ens fou
segrestat en aquells dies. I en aquell paquet ben lligat pel dictador
hi havia el pollet covat sota pal·li i educat en les acadèmies
militars franquistes que va aguantar fins que l'abdicaren, pare de
Felip de Borbó i d'una vasta descendència que amenaça
d'eternitzar-se amb l'aplaudiment dels partits de l'ordre i la llei,
una sonsònia sempre disfressada de diàleg, propòsits
de boqueta i pluralisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada