Empar
Sáez, Quatre arbres. XXXIX
Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de
Vallirana 2015. Pròleg de Màrius Sampere. Viena Edicions, «Poesia»
núm. 204, Barcelona, abril de 2015.
· · ·
El
primer poemari d'Empar Sáez (Pertuis, Provença, 1963) Dona
i ocell (2014) ja s'erigia sobre
la tensió entre dos símbols poderosos, l'arbre i l'ocell, que
remetien a un joc obert d'opòsits significatius: terra i aire,
realitat i desig, arrelament i vol, vetla i somni, etc. Des de la
plena consciència de la pròpia substància femenina, que es perfila
i conquista en el decurs dialèctic del llenguatge poètic,
l'escriptora plantejava la seua obra com un desplegament sinuós de
motius i imatges que adquiria la forma de l'espiral: el paisatge que
obria un poema no l'anul·lava el següent sinó que el complementava
amb nous matisos i troballes. El caminant d'aquest bosc musical hi
era convidat a contemplar el conjunt i també, i alhora, cada detall
d'una realitat esponerosa i fascinant. Feta de transparències i de
naturalesa mòbil, les paraules tenien la gracilitat del vol, no ens
deixaven romandre en clarianes de certeses, ens portaven tothora per
les fronteres difuses dels significats amb la veritat que només és
capaç de transmetre una veu que, girada cap endins, en una intimitat
despullada i antiretòrica, ens acull com una estança càlida plena
de finestres de vidres transparents que reflecteixen l'hoste amb la
llum de les paraules que mai no ha dit i que tanmateix intuïa i li
obri alhora els ulls a un bosc d'ombres i misteri. Al bosc de la vida
que glateix més enllà de cada u i des del centre de cadascú. A un
Bosc màgic, que és
el títol de la primera part d'aquest segon lliurament, Quatre
arbres. El pas d'un llibre a un
altre s'ha fet sense trencaments, sense girs bruscos, en la
persistència i fidelitat a uns motius i unes formes, a una concepció
del llenguatge poètic com a cerca essencial, com a despullament, com
a indagació radical en la pròpia naturalesa, que és la concreció
exclusiva i corpòria de la naturalesa humana: «escriu empremtes de
vida i mort, / escriu profundes petjades de llum / en la terra balba
del teu cos»; «la vida i la mort s'entrecreuen en cada retop
d'albada». Els ecos de Dona i ocell
sonen entre els versos de Quatre arbres:
«Dins la gàbia immòbil de la pedra / se sent el cant de l'ocell
invisible» (DiO), «Prou sabies escoltar en el buit / de la pedra el
seu boscatge» (QA). El trànsit, doncs, s'ha produït per decantació
natural del tema de l'arbre i el bosc, per l'eixamplament de la
potència del llenguatge, per l'enriquiment lèxic, per
l'aprofundiment en les virtuts sonores del poema, per la plenitud en
la captació de la realitat com un tot («El món és un únic cos /
fet d'innombrables ombres»), per la incorporació de poemes en forma
(externa, en diríem) de prosa. La segona de les parts, Sotabosc,
remet potser –després de la «màgia» desplegada en la primera
secció– a un món més tel·lúric, més ocult, fet sovint de
malsons i amargors ja experimentats: «un animal antic brama de nou»,
«tornes a sentir un fred ensordidor, / endins, / des de les
profunditats fangoses del temps». Sinestèsies com la citada del
«fred ensordidor» (tan eloqüent), capgiraments de les convencions
del llenguatge usual com el de «va caure el dia sobre la nit» (en
perfecta sintonia amb «tu saps que el temps no es mou, no s'apropa,
no et defuig, no t'empaita; el temps no és»), jocs d'antítesis
(«m'extravio cap al centre de mi mateixa»), són alguns dels
recursos que tan sàviament i mesurada trobarem en aquest bosc
poètic. Però hi ha un aspecte que fa de l'escriptura d'Empar Sáez
un punt i a part en la poesia del nostre temps, fins i tot la feta
per dones, sobretot la produïda per elles malgrat la reiterada i
saludable tendència a insistir-hi: la integració de cos i
llenguatge, la creació poètica com a recerca i construcció de la
pròpia identitat, el reconeixement i transgressió dels límits,
l'enyorança inguarible del que no es diu. No hi ha impostació ací
–ja ho hem insinuat més amunt–, ni premeditació, ni florilegi
metapoètic, sinó que tot parteix des de i cap a les arrels més
profundes, el moviment de fons, la rabiosa exigència del desig, la
lluita per una singularitat solidària. En aquest terreny em sembla
que també les aportacions d'Empar Sáez són d'una solidesa
inqüestionable. «Un tany de mi brosta entre les pàgines», «els
mons que s'arboren de nou en tu», «ets per atzar / dita en
alguna paraula», «t'amares de tot allò que desposseeixes»,
«t'abrasarà les pàgines pàl·lides del cor», «acarones el buit
amb les paraules», «atura't en la branca de la teva llum»,
«l'escorça de la pell», «terra endins / en direcció als fondals
del meu cos», «desprendre'm del bocí corpori / que estranyament em
designa». Un regal, un plaer per a l'esperit, la festa genesíaca
dels sentits que només ens procura la gran poesia.
[Publicat a la revista Saó núm. 419, octubre de 2016.]
[Quatre arbres d'Egon Schiele, 1917.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada