Els coneixements de llatí de Rajoy són d'ordre estrictament
pràctic, oral diríem, i, pel que sembla, limitats al molt reputat
gènere del lapsus linguae. Una antologia ben documentada de
les seues esllavissades, des dels temps remots dels filets de
plastilina fins a la molt recent invocació a les properes eleccions
(no sabem si perquè són molt a prop o perquè són les següents),
i que ha encès totes les alarmes i excitat tots els malabarismes del
desmentit, és tasca feixuga. És curiós que etimològicament lapsus
i lapse signifiquen caiguda o esvaró. Però els lapsus
de Rajoy, ja dic, són tan variats i freqüents que ja no sabem si
són l'excepció o més aviat la regla del seu discurs, que és el
discurs de la dreta espanyola. ¿No deu ser, ens preguntem, que el
que crèiem descuits verbals són en realitat la substància mateixa
dels seus textos i que quan sembla que encerta el que vol dir (quatre
paraules de traç gruixut, repetides com una psalmòdia: imperi de la
llei amb tot el seu pes, Constitució i, darrerament, diàleg, diàleg
pertot arreu) és que incorre en els seus lapsus? Amb aquesta
tàctica, similar a la dels encantadors de serps i a la dels experts
en hipnosi col·lectiva, està aconseguint situar-nos en el regne del
lapse, un espai mort entre dos temps, en la pura inanitat d'un
present sense memòria ni esperança. Aquesta il·lusió d'un instant
etern, escampant-se en infinits cercles concèntrics i viciosos, és
l'autèntica essència de l'Espanya radial, per això la inoperància
del lapsus de Rajoy encara té robat el cor de tants espanyols com el
voten, per això el gallec ha estat guardonat per l'Associació de
Periodistes Parlamentaris com el millor orador [sic] de l'any.
I així seguirà rodant el lapse fins al gran col·lapse final.
El mateix dia que el Suprem arxiva la causa contra Fernández Díaz
i De Alonso (i legalitza de pas la guerra bruta política, ordida en
seu ministerial), Carme Forcadell, Presidenta del Parlament de
Catalunya, és cridada a declarar per haver «permès» un debat
parlamentari, és a dir, per haver complit amb la seua obligació.
Que poc dura el diàleg (o pal sense pastenaga) en casa del pobre,
que poc serveix que a Soraya Sáez li òbriguen despatx a Barcelona,
que inútils les formes mel·líflues d'Enric Millo! Com en la
sentència contra l'estatut, que va encendre la metxa del procés
d'independència, o l'encausament als responsables de la consulta del
9N o la criminalització de la llibertat d'expressió quan adopta la
forma de crema de símbols intocables com la monarquia, molts
ciutadans han sentit violada la seua dignitat i han expressat al
carrer i multitudinàriament la seua solidaritat amb les institucions
pròpies i la defensa de la democràcia. Les elits espanyoles tenen
un problema que es diu Catalunya. I potser també una solució. Però
han decidit matar la gallina dels ous d'or a base de pinso d'una
legalitat que pesa molt encara però que adultera la base mateixa de
la legitimitat democràtica i el parlamentarisme. Potser
inhabilitaran la Presidenta però aquest lapse fantasmagòric té els
dies comptats. Pel nord-est ja bufen els vents lliures de la nova
república.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada