Endins de l'úter viu

Josep Maria Balbastre, Úter. 19è premi de poesia Josep Maria Ribelles Vila de Puçol. Onada Edicions, Poesia núm. 35. Benicarló, febrer 2016.

· · ·

Ens valem d'aquestes paraules extretes del poema de Raó del cos (2000) de Maria-Mercè Marçal que l'autor cita en l'encapçalament de la quarta i darrera secció del llibre, la que dóna precisament nom al conjunt, Úter, perquè ens semblen reveladores d'una de les bigues mestres en què descansa tot l'edifici significatiu de l'últim treball de Josep Maria Balbastre (Ròtova, 1964). Més enllà de la dualitat naixença-mort com a fites a termini fix, assistim al llarg del desplegament del llibre (i m'atreviria a dir del conjunt de l'obra poètica de l'autor) al moviment perpetu, cíclic i estacional, de l'home i la natura (de l'home en la natura), de l'anar i tornar de l'una a l'altra. Úter o matriu, lloc on s'engendra la vida, des del punt de vista no tant de la maternitat com del nascut o renascut (o desnascut), aixopluc ancestral, el paradís perdut a què es torna per acció de l'amor, raó del cos: «que em tornes a nàixer», «a la teua terra calenta caic», «úter anterior al llenguatge, larva de paraula», «el meu exili de l'amor», «per a concebre'm de nou», «L'oli que raja del teu úter / que me'l bec que m'anomena i que em busca». La insistida imatge de la nuditat del cos, del cos despullat d'afegits superflus, és el símbol de l'autenticitat, la simplicitat, la puresa i la bellesa essencials, i el cos de l'amada, essencialitzat en l'úter recòndit, camí i receptacle de l'amor, lenitiu per al cos adolorit, font per al desconhort, medecina contra el desconsol. Tot això es desplega més explícitament (però sense abandonar mai el frec remorós del silenci, el suggeriment el·líptic, l'austera concentració de sentit) en aquesta part final del llibre. Però abans, seguint l'ordre proposat de lectura, hem assistit a altres tres moviments: Quadern de camp (20 poemes), El lament de la terra (12) i Les fulles mortes (13), que amb els 17 poemes que conté Úter conformen un conjunt de 62 peces. El vaivé dialèctic (naixença-mort) que pauta el llibre també té el seu reflex en la manera com està organitzat el conjunt, a la naturalesa compositiva de les diverses seccions, de manera que hi trobem un vincle evident entre la primera i la tercera part, d'una banda, i entre la segona i la quarta de l'altra: poemes més discursius en què la veu poètica més s'acosta a la dicció del diàleg, referenciats i a estones narratius, en el primer cas, front a les formes més replegades, sintètiques, sense signes de puntuació, del segon grup. Contracció-expansió, sístole-diàstole del cos viu dels poemes: pols complementaris, inseparables. Quadern de camp traça itineraris pel bosc, sovint a trenc de crepuscle. L'escriptura es pobla dels elements de la natura, entre els quals el propi cos, com un arbre més, el silenci tenaç de la paraula que es busca, que «la pluja va banyant», la memòria dels morts arribada amb la pebrella o el rovelló, el cementiri de marges solsits per les aiguades, la mort personificada per «Les petjades del caçador / que avancen per l'arbreda». El lament de la terra és el de «tot l'univers creat» que «gemega i sofreix dolors de part» (Rom 8, 22), i per això hi emergeix la veu femenina: «Nua / m'enfonsaré / a l'aigua / n'emergiré / per respirar / travessant els senyals / de la bellesa». El lament de la terra «naix del solatge / d'aquest dolor», «gota a gota / des del solatge / del dolor / cap a l'origen de la finitud». Les fulles mortes, la tercera part, pren el títol de la cançó de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma coneguda sobretot per la versió d'Yves Montand. Tot i les connexions evidents, com hem dit, amb la primera secció, els poemes vénen ací despullats de títols i són més variables quant a la solució formal, que inclou un parell de composicions en prosa. La fusió entre cos i escriptura, a través dels diversos referents natural, i el tema del pas del temps ja presents en Quadern de camp, es despleguen ací amb major intensitat («Escriu-me el cos, emplena'l / dels mots que encenen cada vespre / un instant lluminós de goig»), també des de la nostàlgia de l'amor («i em sent com terra / sense llavor / l'úter trencat / que ara refaig / bressol fecund») o des de l'«exili de l'amor», aquell «amor fòssil, ambre / duramen del temps» que trobarem a l'última part del llibre.

Amb aquest darrer lliurament, tan brillant i poderós com tots els seus llibres anteriors, Josep Maria Balbastre continua desplegant amb fermesa, intel·ligència i passió, una de les obres poètiques més suggestives del panorama actual. Acompanyar des de la lectura el vol altiu, majestuós i solitari d'aquesta rara avis és una aventura plena de sentit, un autèntic plaer.

[Publicat a Saó núm. 423 de febrer de 2017.]

[L'autor en una imatge recent apareguda a La veu del País Valencià.]