En aquest país nostre (el valencià, per més senyes) sembla que
estiguem condemnats a moure'ns, quan ens movem, a la cama coixa, o
que sempre anem en una bicicleta d'un sol pedal, trontollant pels
camins de la història. No crec que es tracte de cap maledicció
bíblica o que els déus ens forcen a jugar sempre amb daus
perdedors. Però quan una cama, posem-hi la civil, funciona a ple
rendiment o quasi, l'altra, per exemple la política, coixeja de
manera estentòria. Això és el que ens va passar, simplificant
molt, des dels anys seixantes, i de manera molt eloqüent amb els
primers revessos d'aquella transició i el cúmul de despropòsits
per a la construcció democràtica i nacional que se'n van seguir. Si
la desmobilització per la qual es van escarrassar els partits
–sobretot el PSOE i el conjunt de la dreta, però no solament–
que van gestionar els primers anys de la democràcia (més formal que
real, ara ho sabem) no va triomfar completament va ser gràcies,
precisament, a la potència del món civil articulat majoritàriament
al voltant d'Acció Cultural del País Valencià i el seu entramat
organitzatiu. De fet, l'única oposició real i mínimament efectiva
que el neofranquisme representat pel PP va tenir a casa nostra durant
molts anys fou la que s'aplegava al voltant d'aquesta entitat,
autèntica frontissa de la societat civil valenciana amb voluntat
inequívoca de transformació política. L'ambigüitat calculada que
suposava mantenir la vocació política però inhibir-se a l'hora de
prendre partit (o contribuir decididament a formar-lo), l'excessiva
dependència de la subvenció institucional, el model vertical del
seu funcionament i, sobretot, l'assumpció de projectes mastodòntics
difícils de mantenir i de dubtosa eficàcia (pense sobretot en el
Centre Octubre però també en els Casals Jaume I o en la revista El
Temps) són algunes de les raons de la pèrdua lamentable de
pistonada de l'antic buc insígnia. N'hi ha més, sens dubte, com ara
l'ofec de les injustes multes pels repetidors de TV3, però una
d'elles em sembla determinant: l'oblit que la força d'un projecte
civil i col·lectiu, de país, rau sempre en la seua base, en els
socis, en la gent, i en la capacitat de créixer, d'incidir en la
societat en què viu. No direm, ni de bon tros, que l'altra cama, la
política, avui es trobe pletòrica ni que el rendiment i
visualització del seu treball siguen òptims, però almenys va fer
possible prompte farà dos anys un tomb electoral lleugerament
inclinat a l'esquerra i al país. Mancada la bicicleta, però, de
l'altre pedal, costa déu i ajuda moure-la, avançar discretament i
sense gaire soroll però amb decisió i a bon ritme. La feblesa civil
s'ha extremat en mala hora perquè sense aquest contrapès la
capacitat pedagògica de tota acció política i la pressió crítica
als titubejos i desorientacions que l'amenacen queden molt minvats.
Que el País Valencià malvisca perfectament aliè al procés que
està vivint en aquests dies Catalunya és un símptoma evident
d'atònita feblesa (ni una sola crida a la solidaritat amb els
encausats i la democràcia per la votació del 9N!). Urgeix repensar
de dalt a baix el món civil valencià i tonificar-lo. Anant a la
cama coixa no tenim res a fer contra la velocitat a què avança el
bòlid de la desertització del país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada