El poder corromp. La coneguda sentència, sumàriament expressada,
vol tenir un abast universal però li manquen les circumstàncies
concretes de cada cas particular, allò que avui diríem el context,
perquè puguem entendre en profunditat el funcionament de la llei. És
l'exercici del poder allò que corromp el poderós, que no ho seria
abans de prendre el poder? És la corrupció, d'una o altra mena,
condició prèvia per exercir-lo? La corrupció és un virus estrany
al sistema democràtic o part essencial d'ell? És la democràcia la
representació formal d'una escena que té com a teló de fons la
pràctica corrupta sistemàtica? Podem parlar de nivells de
corrupció? De fet, hi ha mapes que assenyalen el «grau» de
corrupció dels diversos estats a partir de diverses variables com la
percepció que en té el ciutadà. Des de fa uns anys sabem que la
titubejant democràcia espanyola, en altres temps exaltada a base de
molt de bombo i platerets, completament falsejats, assentava la major
part del seu cul en una poltrona corrupta fins al moll. Cap dels
grans partits del poder, especialment el PP, no escapa, ara ho sabem,
a les pràctiques mafioses de captació de diners a canvi de
determinats favors. La majoria d'aquests casos, que tenen grans
empreses i empresaris com a instigadors i beneficiaris del sistema
clientelar, mai no ixen a la llum. I quan ixen, i com que el sistema
de corrupció generalitzada no és possible sense la més o menys
connivència del poder judicial, les reparacions i conseqüències
solen distribuir-se en funció de determinats interessos de partit i
de poder. Estem atrapats, doncs, en un cercle viciós. Fa dotze anys
que es va destapar el cas de les comissions del 3% que Convergència
(ara PDEcat) presumptament cobrava a empresaris per al finançament
de la formació (i que siga només això, diners per al partit) sense
que fins ara n'haja transcendit gran cosa ni se n'hagen trobat grans
i clars culpables. Les operacions de persecució d'aquests fraus
sempre han tingut una posada en escena certament espectacular,
vespres d'inici de la campanya de Junts pel Sí o de la compareixença
de Mas, Ortega i Rigau davant la justícia. No sembla imparcial ni
innocent, una vegada més, l'actuació de la fiscalia. Però és
precisament al món de l'independentisme a qui més interessa
esclarir tot aquest afer i arribar fins al fons de la qüestió. Per
diverses raons: perquè sobre un procés nítidament popular i
democràtic no pot recaure cap sospita de condescendència o
comprensió envers la corrupció (tot i que l'acció d'uns més o
menys pocs o de les elits d'un partit no pot tacar tot un moviment);
perquè és la manera de demostrar que només a través d'un procés
de construcció nacional i democràtica massiva aquestes coses poden
posar-se de veritat en net; perquè la raó de ser última d'un
procés cap a la independència, que passe la pantalla (com ara es
diu) de la transició adulterada del 78, és la construcció d'un
estat i una societat d'alta qualitat democràtica on el càncer de la
corrupció siga bandejat i efectivament perseguit, en què siga
excepció a la norma i no, com ara sembla evident, la llei mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada