Al pati dels tarongers del Palau de la Generalitat de Catalunya, amb
la imatge de fons del sant Jordi de Frederic Galcerà coronant la
font i en presència dels membres del seu govern i dels diputats de
Junts pel Sí i la CUP, Carles Puigdemont ha anunciat amb tota la
solemnitat i rigor propis de l'ocasió la data i la pregunta del
referèndum d'independència. La imatge a hores d'ara ja ha tingut
temps de fer un parell de voltes al planeta i d'allotjar-se en les
principals capçaleres del món, amb un missatge dialècticament
incontestable: el dret inalienable d'un poble a decidir el seu futur
a través del vot. El camí que queda fins a l'1 d'octubre és
costerut, com ho han sigut cada un dels trams recorreguts, i no sabem
què farà l'Estat espanyol per alçar-hi el mur, tot i que coneixent
les maneres que es gasta, des de la guerra bruta als tics
autoritaris, la dinamita demagògica, la manca absurda d'alternativa
i argumentari, la catalanofòbia descarada, podem témer-nos el
pitjor. Una reacció violenta o un pas mal calculat per part del
govern espanyol poden precipitar, però, un final no desitjat, una
declaració unilateral d'independència justificada en absència de
garanties democràtiques. Haver aplicat la tàctica de la terra
cremada dels vells conquistadors tancant una a una totes les portes
al diàleg té ara unes conseqüències que més d'un dirigent
unionista deu lamentar en silenci. Ha volgut la coincidència que el
mateix dia de l'anunci de la data i la pregunta del referèndum el
Tribunal Constitucional declarés inconstitucional l'amnistia fiscal
que en 2012 aplicà Cristóbal Montoro. En plena crisi, amb
desnonaments immisericordes, cues massives a les oficines de l'atur i
milers i milers de ciutadans en perill imminent d'exclusió social,
aquella autoamnistia fou una de les burles més cruels als drets
democràtics i al principi d'igualtat escrit en la lletra de la
Constitució. Per a benefici de no pocs amiguets (de l'ànima
interessada), el frau era massivament legalitzat amb l'excusa d'una
recaptació d'impostos que prompte es revelaria ridícula. ¿Ha dit
algú de dimitir per aquell abús mafiós avui senyalat fins pel
dòcil dit de l'alt tribunal? Depuració d'alguna responsabilitat? Ho
sentim però aquest és un verb que no es flexiona en el Regne
d'Espanya si no és amb la corda al coll i l'abisme als peus, i
encara gràcies. En qualsevol cas, poden estar tranquils els
milionaris defraudadors, perquè la sentència del TC només hi veu
un defecte de forma (un decret llei per comptes d'una llei):
immunitat assegurada pels segles dels segles. ¿I són aquests
especialistes en nyaps i arreglets de casta els mateixos que volen
impedir votar els catalans emparant-se en una constitució que giren
a la seua conveniència com un calcetí suat? Exacte. I cada pas que
fan o que no fan alimenta les raons de voler anar-se'n. Avui, per
exemple, els valencians som convocats a clamar contra l'espoli a què
l'estat ens sotmet. Aquesta presa de consciència col·lectiva,
aquest pas per la dignitat d'un poble generalment atònit, és un
altre dels efectes beneficiosos del procés de Catalunya. El destí
dels caminants és saltar el mur que els trava l'horitzó.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de juny de 2017.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada