The end

El final de curs, almenys per als qui ja tenim una certa edat i experiència, és una pel·lícula coneguda que es projecta en un cinema de reestrena enmig d'una basca implacable. Però la sala és buida, com els corredors i les aules. Només el soroll del projector, tan paregut al d'un ventilador, els talls bruscos i previsibles quan la cosa es posava interessant, un cinema paradís que en cada lloc i per a cada persona té un nom distint, però on abunden els goya, els avenida, els principal, els monterrey i tota la pesca. La pel·lícula que es torna a projectar per a un sol espectador que pots ser tu sempre va del mateix però és molt difícil d'explicar. De fet no és més que la repetició d'una sola seqüència realitzada a la manera que abans en dèiem d'art i assaig, una fórmula molt adient per dissimular algunes ignoràncies, i projectada una i altra vegada sobre la pantalla blanca del temps. És això, el temps, l'opacitat del temps amb el soroll de fons d'un ventilador vell, insistent, que centrifuga un aire enrarit que costa respirar enmig d'aules i corredors buits. La pel·lícula és l'única seqüència, que un dia serà l'última, de final de cicle, d'un temps mort entre dos temps presidits per l'acció, d'una classe a una altra, pupitres i pissarres en silenci, passes que no ressonen, veus que només habiten en el teu cervell, el pes d'un passat indesxifrable, irreductible a les convencions d'un mal argument cinematogràfic. Per la pantalla passen algunes ombres semblants a la teua. Intueixes que poden ser altres espectadors que veuen la mateixa pel·lícula en sales buides idèntiques a la teua. Bé intentaries suscitar-hi algun tema de conversa, però desisteixes prompte. Saps que per definició no es pot parlar amb una ombra. Què fan tantes hores allà, però, escoltant el soroll del ventilador? Consulten cartipassos, omplen quilòmetres d'informes que saben perfectament inútils, miren cap a una altra banda sempre, que els deixen estar, s'amagarien en el racó més recòndit, es tapen les orelles, es neguen obstinats al somriure del bon dia. Potser és que, com tu mateix, són presos en el no-temps metafísic del final de curs, encara no vacances perquè cal continuar uns dies més l'esforçada comèdia entre les ombres, però ja estiu tòrrid on es projecta al fons de cada consciència la muda pel·lícula del temps llançat al poal d'un avorriment que no té ales. Guaita, no sembla aquell que ara gira el corredor a l'alçada de l'escala i en baixa com absent (això tan sols ho imagines) un a un els graons l'ombra de Joseph K? Ja pots invocar tots els fantasmes de la literatura universal, que ací no hi ha més que aquesta pel·lícula muda. I hauràs de veure-la una vegada més, assegut a la teua butaca, enmig de la basca i el silenci de la sala buida, el soroll del ventilador, les ombres que passen amb els seus miratges. Fins al conegut rètol final, que potser serà l'últim. Llavors algú apagarà la llum, emmudirà el ventilador i serà per fi de dia.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de juny de 2017.]