Ja coneixeu la famosa faula: un dia a l'amo del corral se li va
acudir la brillant idea de col·locar una rabosa d'encarregada del
galliner. No cal explicar com va acabar la cosa perquè ja us la
podeu imaginar, però hauria estat molt pitjor si no haguessen caigut
en el compte que la rabosa té la funesta mania, vés per on, de
menjar gallines, i feta dimitir, no sense excusar-se abans d'haver-la
confosa amb un gos pastor lleial i ben ensinistrat. Però com que
aquesta mena d'equivocacions sovintejaven tant en aquell poble (un
dia es va descobrir que el cap dels bombers era piròman, que el
jutge tenia carnet del partit, que al capellà responsable de la
catequesi li agradaven els xiquets, que el director del banc es
cruspia els estalvis dels clients en paradisos fiscals, que el cap de
la policia inventava proves falses contra els líders
independentistes, que...), la gent va començar a sospitar que el
problema en realitat eren els amos del corral i la manera com havien
organitzat, per a benefici propi, el corral mateix. El fiscal Moix,
forçat a dimitir per a enèsim i provisional alleujament dels amos
del corral, era un gat (per fer honor al nom) amb negocis no
declarats a Panamà, una rabosa corrupta encarregada de perseguir la
corrupció fins que els seus ullals han resplendit a la llum pública
i l'escàndol s'ha sumat a l'interminable llistat de podridura, amb
noms i cognoms, que s'acumula per tots els racons del corral però
que encara manté dempeus Rajoy i els seus adlàters. Que en aquestes
circumstàncies el mosso del corral, Pedro Sánchez, s'apresse
diligent a amagar tanta brutesa i apuntalar els taulons corcats del
galliner, més que un signe de debilitat política és simple manca
de decència i connivència mal dissimulada amb el règim corrupte.
Uns i altres, mentre Rajoy tria la corbata que es posarà per anar a
declarar en persona pel cas Gürtel (ell hauria preferit fer-ho a
través de l'ectoplasma espiritista de la pantalla, que es deu pensar
que esquitxa menys, però no ha colat), confien que l'amuntegament
d'escàndols, aquesta fartera diària, anul·larà per excés de llum
tota possibilitat de visió. I no els falta raó: el malalt crònic
té una mala salut de ferro i és tan intens i escampat el seu dolor,
que ja ni se n'adona. Ens hem familiaritzat tant amb aquesta pesta
del corral que comença a semblar-nos normal. Ens debatem, doncs,
entre la impotència de pensar que això no té remei, que una nova
rabosa substituirà la rabosa caiguda i que el cercle viciós és per
sempre, i l'aventura de la ruptura amb el corral podrit i la
construcció d'una nova estança més oberta i diàfana. Amb tot, el
que sabem del cas Moix no és res comparat amb l'Operació Catalunya,
una via directa, segons que han demostrat periodistes de Público,
a les clavegueres del corral. Ells ja han apostat pel cercle viciós
mentre el puguen aguantar i els garantesca el poder i els privilegis,
a costa precisament de la democràcia. I què esperem tots els altres
mentre el corral se'ns cau a trossos?
[Publicat a Tipografia LaModerna el dissabte 3 de juny de 2017.]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada