Les veles del capvespre

Lluís Alpera, Les síl·labes secretes. Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, Alberic, 2016. Perifèric Poesia núm. 29, Catarroja, juny 2017.

· · ·

L'últim poemari de Lluís Alpera (València, 1938), després d'El nou rapte d'Europa (2008) i l'antologia bilingüe català/castellà Los mapas de Odiseo (2010), és alhora un cant elegíac i una celebració profundament vitalista. Dividit en tres seccions d'extensió desigual, la primera, Poemes del confí, aplega set composicions breus en què el poeta mira serenament la vida des de l'últim tombant del camí. La consciència d'estar habitant en aquest «confí», la regió fronterera més enllà de la qual s'estén el «nefast destí», el «no-res», «l'altra riba», empeny el poeta a fer balanç i a reafirmar-se en aquelles conviccions cíviques que han donat sentit al seu viatge a través de la vida i la poesia. D'un costat, doncs, la fidelitat a un país que sent «inacabat», «orb, sense nom», expressada a través de referents clàssics del viatge, els vaixells, els capvespres i les albes, d'arrel tant ribiana com espriuana («Domini fosc de pedra encercla / el país inacabat»), equilibrant la formulació èpica amb l'experiència més individual. A «l'hivern dels meus ossos» el poeta expressa la soledat («abandonat pels amics», «Em vaig quedant tot sol») i la preocupació pel futur que en un món tecnificat tindran els propis versos. El primer poema d'aquesta sèrie acaba així: «La llum de l'alba et convidarà de nou / a nàixer dempeus». El caràcter eminentment elegíac dels poemes s'hi combina amb la pura celebració genesíaca que contrapunta el material de tot el llibre i que s'explicita amb major intensitat en el títol de la tercera part, Un esbós d'aurora. La innegable desolació del «confí» troba un cert lenitiu en la reafirmació de la rebel·lia cívica de qui va «nàixer dempeus» (en un poema dedicat a Jaume Pérez Montaner hi torna: «nasquérem ben lliures el 38») i en la festa sensual que incita la paraula poètica capaç d'evocar l'esplendor carnal dels amors de joventut.

La segona part es titula, amb una fórmula que prefereix mantenir intacte el seu misteri (com en certa manera també fa el sintagma Les síl·labes secretes que dona títol al conjunt), Els tres mars de les tenebres, i és encapçalada per una citació de Salvatore Quasimodo que reprén un dels temes preferits de la primera part i del conjunt de l'obra alperiana: «Però l'home crida des d'on siga la sort d'una pàtria». Aquesta és la part més extensa del present llibre, estructurada d'una manera ben peculiar, sense títols que n'individualitzen les composicions, que el lector ha de destriar amb les citacions i les dedicatòries que les encapçalen. Lluís Alpera es lliura en aquesta part central del llibre, de no menys de vint-i-sis poemes, a un inestimable exercici d'homenatges personals vinculats la majoria d'ells amb la poesia i els poetes, però també un de molt emotiu a la mare i un altre a la néta com a continuadora de la transmissió lingüística i cultural, evocacions del passat (amb predomini d'exaltacions desinhibides, sovint deliberadament estellesianes, del sexe: «l'entrecuix de donzelles», «la passió pel pinyol», «grandària que t'eixia cabuda i ferotge entre les cames», «la faveta peluda») i paràfrasis i referències poètiques (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu...). Menció a banda mereixen les constants al·lusions a la lluita civil i política, de vegades inserides en els homenatges a poetes amics com Jaume Pomar, Jaume Pérez Montaner o Josep Maria Llompart, i la militància poètica que se'sdevingué «allà pels anys del realisme històric» «que vàrem alletar, sense saber com», sovint enmig de la tensió entre la temptació lírica i la denúncia de les misèries socials que de vegades tant ha costat de pair. Destaquem també en aquest breu repàs la presència explícita dels esdeveniments dels darrers anys sintetitzats poèticament en forma de «vaixells d'esperança» amb «càrrega d'estelades» i l'espai dedicat a l'exaltació dels plaers gastronòmics, de la libació i els amics d'ofici en una mena d'hedonistes cants tavernaris.

L'última part, breu i en certa manera simètrica de la primera, ja ho hem dit, és Un esbós d'aurora, on s'extrema la tensió entre elegia i celebració que conforma tot el poemari, que vol obrir finestres a la llum mentre «El pols i les síl·labes secretes emigren amb sigil / de la mà de Caront vers la vora incerta de l'avern». El degà dels poetes valencians ha tornat a desplegar les veles en aquest capvespre, quan la llum del sol ponent més bé il·lumina el paisatge. I el viatge continua.

[Publicat a Saó núm. 430 d'octubre de 2017.]

 

[Lluís Alpera a la Glorieta d'Alcoi el març de 2008 durant l'homenatge que diversos poetes van fer a Ovidi Montllor amb motiu dels XXV Premis Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Foto de Tomàs Tàpia.]