Saials. Grocs

Convé recordar-ho. Avui (escric en divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat policial, la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les elits que viuen del conte del lladronici./ Tanta por que, en el seu deliri, ha prohibit el color groc, fa despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el color de les fonts lluminoses, persegueix llaços i piulets… De moment no han tocat els semàfors. Autors del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans a partir d'ara seran de color blau./ Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula `groc´?/ El cas és que som a la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els ulls s'esplaien ja en ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu solar, en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on va ser també el comunista alcoià Enrique Peidro, pare de Lino i Emma, la infermera de mon pare) ha arribat de mà en mà fins a les mans del President Puigdemont, també exiliat a Brussel·les com Macià i Ferrer i Guàrdia abans que ell./ Mariana Pineda també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps d'extermini i als dels guetos a l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido no se n'ha assabentat. Un dels atacants al Blanquerna de Madrid, condemnat i excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és fort i ho vol. I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb els ulls oberts de l'esperit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]